Toni Freixa: la resistència a ser la tercera via

L'únic realment convençut que Toni Freixa pot ser president del Barça és ell mateix. L’any que va perdre els seus pares, el seu gran barcelonisme el va portar a engegar la cursa electoral. Per als periodistes solament és un outsider entre el Jan i el Víctor. Als debats, aquest efecte sandvitx ha sigut notori. La sorpresa seria que pogués superar-los, però ell està disposat a reivindicar-se, a posar un dos a la travessa. Aquí neix el seu gran repte: aconseguir ser un candidat amb opcions i no el Jaume Llauradó del segle XXI.

Freixa ha explotat la seva capacitat d'argumentació i loquacitat des de dins de la institució, podríem dir que és un producte d'una pedrera extrafutbolística, ja que el fil argumental per arribar a ser un bon orador el va adquirir i posar en pràctica durant la seva època de portaveu de la junta del club. En aquella etapa va construir una credibilitat que li ha permès ser un candidat solvent que no desentona mai en els debats o quan fa declaracions. Cal reconèixer-li una habilitat única per explotar com ningú la capacitat d'entrar i sortir del club, sense deixar d'actuar, si calia, diuen, des de la rereguarda per facilitar mocions de censura o demandes. Va entrar-hi amb Laporta, gràcies a la proximitat amb el seu cunyat Alejandro Echevarría, i va sortir-ne abans del final del mandat amb profundes diferències. Aquesta falta de sintonia amb el Jan, convertida en antipatia mútua, els va portar, en ple Eixample, a protagonitzar, amb empentes i males paraules, una fricció més pròpia d'un derbi futbolístic que d'un parell de lletrats.

Gràcies a les confiances jurídiques va tornar al Barça de la mà de Rosell, que li va concedir un protagonisme microfònic incontestable. La continuïtat amb la junta de Bartomeu li va atorgar un paper clarament a la baixa. Tot i això, va resistir fins al final del mandat amb la voluntat de poder-se presentar a les eleccions com a oposició sense haver d'avalar. La seva informació del que passa al club sempre ha sigut molt bona gràcies a les connexions que manté amb allò que en diuen les canonades oxidades, uns conductes pels quals es comuniquen alguns empleats del club, sempre disposats a estar en bona sintonia amb els potencials presidents per si algun dia deixen de ser potencials.

La filtració del fitxatge de Gasol

Freixa es considera el candidat més afí a les penyes, d’això en diríem populisme positiu. Al mateix temps, s’allunya de l'independentisme, fet pel qual alguns li busquen connexions amb l'unionisme que ell nega reiteradament. Només el Toni és capaç de veure vinculacions entre el nunyisme i el cruyffisme sense sentir-se estrany en el seu pensament. La seva melena, que ha perdut llargada i capil·laritat en aquesta segona campanya, segueix lluint un excés de gomina per a les grans ocasions. Ni continuista ni renovador, vol ocupar un espai entre el laportisme i el fontisme en un entorn que és territori d'extrems que dificulta el rèdit a les terceres vies.

Freixa ha apujat el to aquesta setmana desenvolupant una campanya publicitària que, en termes futbolístics, podríem qualificar de múrria. Aquest nerviosisme preelectoral el va conduir a utilitzar informació confidencial que havia obtingut per piular que Pau Gasol tornaria al Barça, una primícia que se li va girar en contra fins al punt de convertir-se en trending topic. El seu distanciament de l'entorn sandrista ha sigut evident els últims anys, tot i que la distància del rosellisme envers els altres dos candidats encara és més sideral. Diverses actuacions van ser la causa de la pèrdua de confiança de Sandro, amb els columbaris i les famoses llistes d'espera al capdavant.

El seu director esportiu en cas de guanyar les eleccions, Lluís Carreras, és una aposta que no acaba de convèncer el barcelonisme ni reforça la seva condició de candidat seriós. Els resultats demostraran si passar el tall ha sigut tan sols una bona gestió logística del món dels avals i dels grups organitzats de signatures o si realment té un col·lectiu de socis que li compren aquesta visió insistent d'un Barça allunyat de la política, dels poders fàctics i, fins i tot, de les elits econòmiques que habitualment han volgut controlar el club. Freixa és el continuisme sense ser un referent reconegut del continuisme. La seva millor reflexió de campanya, la bandera del seu projecte, és que ningú està per sobre del Barça. Ni tan sols ell mateix.