Adam Raga: "Amb en Toni Bou vam signar un pacte: que guanyi el millor jugant sempre net"

BarcelonaTot va començar al poble, amb el pare. Adam Raga (Ulldecona, 1982) recorda una imatge d'ell ben menut a dalt del dipòsit de la Bultaco Sherpa del seu pare. "Ell em deixava pujar al dipòsit per donar gas", explica. Aquest cap de setmana un dels millors pilots de trial de tots els temps s'acomiadarà de Barcelona amb el 48è Universae Trial Indoor, una cita convertida en un homenatge a un home que ha protagonitzat durant més de 20 anys una gran rivalitat amb Toni Bou. Raga ho deixa amb sis campionats del món de trial, quatre dels quals en modalitat indoor i dos a l'aire lliure. A banda de molts èxits al trial de les nacions i campionats estatals.

Aquesta temporada estàs aconseguint bons resultats. ¿Ja t'ho has pensat bé, això de retirar-te?

— Sí, ja ho tinc clar. Porto tres podis a les últimes quatre curses, però toca deixar-ho. Tota la meva carrera he competit per guanyar i ara competeixo per pujar al podi. I entren en joc factors personals, familiars... Ara toca. Ja tenia la idea de retirar-me fa un any, quan vaig tenir una conversa amb en Jordi Castells, el promotor del Trial de Barcelona. Va ser ell qui em va dir que si ho deixava, calia fer-ho acomiadant-me a Barcelona, la cursa més important de trial del món. Calia deixar-ho a casa.

Quin és el millor record després de tants anys de carrera?

— Segurament és el primer triomf. El 2001 era a la graderia de públic al Palau Sant Jordi veient els meus ídols en acció i un any més tard, el 2002, ja vaig competir contra ells... i els vaig derrotar! Va ser un somni fet realitat, aquest record m'acompanyarà sempre. I el primer Mundial guanyat, que va ser una mica una sorpresa aconseguir-lo, ja que era molt jove.

Tot va començar a Ulldecona, a casa.

— A casa són malalts del trial. Passa a moltes cases, que hi ha una forta passió per un esport i s'encomana. El trial és la meva vida. A casa estan bojos pel trial. De menut era una afició i després ja va esdevenir la meva feina. Ara no puc deixar de pensar en els meus pares. Quan vaig començar a competir la major part de proves eren per Barcelona, així que ens tocava llevar-nos a les quatre de la matinada i agafar el cotxe. Em van acompanyar i donar suport sempre.

—

Després va aparèixer la figura de Jordi Tarrés, set cops campió mundial, tot un referent del trial català.

— Li dec molt. Ell era un pilot molt professional, amb una gran ètica de treball. Em va ensenyar a ser professional, a treballar amb seriositat. Quan jo tenia 16 anys havien muntat un equip Gas Gas que es deia School of Champions,quan ell s'havia retirat. I jo vaig entrar-hi i era com entrar en una dimensió diferent, deixar de viure el trial d'una forma bonica i familiar per fer-ho de forma professional, amb mecànics i un equip que t'acompanya.

Quin tipus de pilot ets?

— Tècnic. No soc de força. La meva part forta sempre ha estat la tècnica i la coordinació.

On has gaudit més: al trial a l'aire lliure o l'indoor?

— He gaudit sempre, però és cert que el trial outdoor és una mica l'essència d'aquest esport, a la natura, on et toca valorar molts factors, com el clima, com el vent. Et connecta més amb els inicis.

Quan vas començar el trial vivia una bona època. Després has competit durant més de dues dècades. Com veus l'estat d'aquest esport ara mateix?

— Diria que l'esport en general viu anys complicats, no només el trial. Ara costa aconseguir patrocinis. I fa ràbia, ja que el nivell del trial està pujant. Tenir les motos elèctriques infantils ajuda molt. Això ens permet que arribi una nova fornada potent de gent jove que ha començat amb aquestes motos i després es reenganxa al trial. La llàstima és que costa trobar patrocinis. Cal donar-li una volta a com vendre el Mundial, que la gent ens segueixi. La promoció és molt important, cal treballar-la. També cal veure si van arribant pilots de diferents nacionals, que durant anys sempre hem manat els catalans i els espanyols. I potser treia emoció.

Quin rol tindràs un cop et retiris?

— Jo seguiré treballant pel trial, és la meva vida. El meu somni és fer créixer aquest esport, així que seguiré potenciant la meva escola de trial, donant suport als joves. I estaré a la disposició de les institucions i federacions per sumar, per descomptat.

La teva carrera ha estat marcada per la rivalitat amb Toni Bou. ¿Et molesta que se't recordi com l'home que ha acabat tants cops per darrere seu?

— No m'importa com em recordin. Tinc sis Mundials, que en qualsevol esport és una animalada... però en Toni en té 36. És molt bèstia el que ha fet. Igualment, jo el que més valoro són els 27 anys competint al màxim nivell, sempre al podi... això costa molt de fer. Fins i tot els anys de lesions he competit bé. Perquè allò més dur sempre són les lesions, quan no pots competir. L'he aconseguit derrotar en igualtat de condicions a campionats d'Espanya, però als Mundials mai. Ha anat així.

Com és la relació amb el Toni? Dos catalans durant 25 anys sempre lluitant entre ells. Afecta personalment?

— Tenim una bona relació, hem tingut els nostres dies dolents, esclar, que tots volem guanyar. Però sempre ens hem respectat. Et diria que fa anys, amb rivals com en Doug Lampkin i en Takahisa Fujinami la rivalitat va ser molt més dura. Amb en Toni vam signar un pacte: que guanyi el millor, però sempre amb respecte, sempre jugant net, que a vegades algú juga brut. Amb ell no ha estat així.

Com t'agradaria ser recordat?

— Com un pilot que sempre ha lluitat fins al final, que no s'ha rendit mai.

"Vull pujar una piràmide d'Egipte amb la moto"