Toni Bou: “En el trial he hagut de treballar molt la concentració, soc bastant despistat”

Barcelona¿De debò que no et canses de guanyar? Toni Bou (Piera, 1986) somriu quan li fan aquesta pregunta. I és obligada: parlem d’un pilot que ha guanyat 28 Mundials de trial, 14 en la disciplina indoor (X-Trial) i 14 més en l’ outdoor (TrialGP). “No, no! No em canso de guanyar. Això és impossible! Les victòries són sempre aliment per a un esportista”, resumeix algú que suma títol rere títol des de l’any 2007. La seva última fita ha sigut la consecució del catorzè Mundial a l’aire lliure, en una edició més reduïda i comprimida a causa de la pandèmia del coronavirus i que, per si no n’hi havia prou, Bou va començar lesionant-se en la primera cita. El pilot català atén l’ARA de forma telemàtica des d’Andorra per valorar un Mundial atípic, però que s’ha segellat de la mateixa manera que els últims anys: amb triomf del pilot de l’equip Repsol Honda.

Insisteixo. Com alimenta la motivació un pilot que acumula tants títols?

El triomf va sempre acompanyat d’una sensació increïble. La victòria és una consecució després de molts sacrificis. Guanyar sempre t’omple moltíssim, ja sigui amb moltes dificultats o guanyant totes les curses d’un Mundial.

En el camí cap al triomf, ¿penses a llarg termini o prefereixes optar per anar assolint objectius de mica en mica?

Tot comença per entrenar-se bé i preparar molt bé la moto. S’han de tenir bones sensacions, entrenar-se i no parar fins a trobar-les. Això és imprescindible per encarar amb optimisme la competició quan arriba el cap de setmana. Si tens aquests dos elements sota control, llavors pots demostrar de què ets capaç. Després, penso cursa a cursa. És evident que sempre tens el Mundial al cap, però els meus objectius són anar pas a pas, a poc a poc. Després de tants anys competint a l’alt nivell un arriba a la conclusió que en el món de l’esport és molt difícil mirar a llarg termini.

Com és la recerca d’aquestes bones sensacions? Com t’entrenes durant el període que hi ha competició?

Per una qüestió de fixar rutines, intento entrenar-me sempre a la mateixa hora de la cursa que tindré el cap de setmana. Són entrenaments més curts que la competició o que una sessió habitual quan no tinc curses. Hi ha una part intensa de l’entrenament, però molt més curta per evitar el cansament físic i que això m’impedeixi arribar fresc a la competició. Intento sentir-me molt bé amb la moto, preparar-la bé amb l’equip i pensar que estem fent una bona feina, i així poder arribar tranquils a la cursa.

En un esport com el trial, en què les diferències es marquen en qüestió de centímetres i en decisions que depenen de segons, la concentració és crucial.

La concentració és un aspecte difícil, que he anat millorant amb els anys. Encara que molta gent no s’ho cregui, soc una persona bastant despistada [riu]. Per tant, ho he hagut d’anar treballant amb el temps i marcant-me, sobretot, rutines. Memoritzar molt bé les zones abans de fer-les amb la moto, seguir sempre els mateixos passos previs per poder abordar la zona amb les idees molt clares i seguir el meu pla.

Però, en el trial, una petita errada pot fer que necessitis improvisar molt.

De la mateixa manera que tens un pla A, també has de tenir un pla B. A vegades et pots desequilibrar una mica i això ja canvia la teva línia respecte al que havies previst. Per exemple, quan fem non-stop una petita errada pot fer que canviï molt tot, i no és gens fàcil reaccionar a temps. No hi ha una recepta clara, però quan t’entrenes has de treballar molt bé els sentits. També hi ha una part molt important de confiar en el teu talent i no donar res per perdut.

La importància de la part psicològica...

Totalment. No donar-se per vençut i intentar salvar la situació quan comets una errada és una part molt important del trial. Has de tenir molt interioritzat que hi pot haver imprevistos. La perfecció és impossible, no es pot mantenir cada dia, cada cursa... Però has de tenir clar que, quan arriba la competició, l’agilitat mental és innegociable quan es torça el teu pla A i has de reaccionar.

Per estar fresc mentalment quan es competeix m’imagino que també s’ha de saber desconnectar quan es pot.

Com t’he dit, soc bastant despistat, així que hi tinc força traça amb això de desconnectar [riu]. Per connectar m’he de forçar molt; per desconnectar, no gaire! Faig esport o qualsevol cosa amb els amics, estic amb la meva parella, m’agrada gaudir de la muntanya amb els animals i la naturalesa. Qualsevol cosa coral és una desconnexió per a mi i la veritat és que em va molt bé.

Com has viscut aquest Mundial atípic atapeït en poc més d’un mes a causa de la pandèmia del coronaviurs?

La veritat és que ha sigut estrany, però igual que en molts altres àmbits de la vida. En un mes i una setmana hem fet vuit curses, tot just després de cinc mesos d’aturada... I, sobretot, ens ha afegit una càrrega de pressió i de neguit saber que el fet de donar positiu en una prova PCR et podia condicionar el Mundial. Esperàvem amb un cert punt d’angoixa saber els resultats de les proves. Hem hagut de tractar amb una tensió a la qual no estàvem acostumats.

Heu pogut celebrar el Mundial outdoor, tot i els canvis, i després de cinc mesos parats. És ben diferent de l’indoor, que exigeix una càrrega física més explosiva perquè és molt més curt.

Mentre que a l’ indoor fem diferents proves d’un minut per zona, una cursa outdoor s’allarga cap a sis hores, amb moltes aturades entre zona i zona. La preparació física és molt diferent. Per resumir-ho: per a una carrera indoor m’exercito amb una classe de spinning de 45 minuts; en canvi, per a una prova a l’aire lliure parteixo d’un entrenament de dues hores en bicicleta.

Indoor o outdoor?

Em quedo amb l’ indoor. És més un espectacle pur i dur. A l’outdoor les curses són més pausades, molt més llargues. L’ indoor també és molt més agressiu, cosa que encaixa amb una de les principals virtuts de la meva manera de pilotar, que és indoor total.

I quin seria el teu principal defecte? Si és que algú que suma 28 Mundials necessita millorar alguna cosa...

Fruit dels meus impulsos, a vegades em precipito. Això ho he de millorar.

En qui s’inspira un guanyador com tu?

En esportistes amb un caràcter guanyador, que surten a atacar, com el Marc Márquez, o que segueixen superant adversitats, com moltes lesions, per seguir donant-ho tot, com seria el cas del Rafa Nadal, que som del mateix any. Penso que està bé que els esportistes ens fixem en altres esportistes perquè sempre en pots aprendre.