Tommy Robredo, la fiabilitat d’un lluitador

BarcelonaPrimera setmana de juny i la calor ja és sufocant. A la petita vila de Caltanissetta, a Sicília, se celebra un torneig de tenis. L'organització està encantada, té un gran reclam i per això li reserva una invitació: juga el 471 del món. En un club humil, amb una pista amb graderia lateral, Tommy Robredo torna a jugar vuit mesos després del seu últim partit. Va ser a Viena, i no va poder acabar per molèsties físiques. La cinquena retirada durant el 2011. L'isquiotibial i l'abductor de la cama dreta s'han convertit en un malson, no el deixen ser competitiu. Fins i tot renuncia a Roland Garros per por de recaure d'una lesió que finalment el fa decidir operar-se.

Mig any més tard, i després d'unes intenses setmanes de recuperació i mesos de dur entrenament, el gironí torna a sentir-se tenista. A Caltanisseta alça el títol, i repeteix a Milà un altre 'challenger', el circuit (menor, sota l'ATP) que més va trepitjar el 2012. Necessitava recuperar rànquing i ho va fer: s'acosta al 'top 100' i entra directe a l'Open d'Austràlia. Al 2013 la progressió és imparable, i arriba altre cop a la posició que, per joc i virtuts, li pertoca de ple dret: els 20 millors del món. Dues temporades d'escalada que, amb 30 anys fets, eleven el valor d'un esportista definit precisament pel que va tornar a demostrar: solidesa (mental) i consistència (física). Com escenifiquen les tres remuntades seguides (amb dos sets en contra) sobre la terra de París. Ningú ho havia fet, en Grand Slam, des del 1927.

Un jugador que es desenvolupa amb una fiabilitat innegable: Robredo no acostuma a perdre contra rivals inferiors. I a València, dissabte passat, obté una recompensa: 500 victòries en l'ATP, l'elit del tennis i on aquell 2012 només va jugar 12 partits. La resta, tornejos menors que va jugar per deixar enrere una lesió que alguns auguraven com el seu declivi. Els va desafiar amb un retorn fulgurant, arrodonit amb un triomf de prestigi. Davant de Federer, als vuitens de l'obert dels EUA.

"No l'oblidaré mai", reconeix. Havia perdut els deu enfrontaments anteriors amb el suís. L'evidència que cada partit és una oportunitat, una fulla en blanc que Robredo escriu amb esforç i talent. Com la final de València. Una batalla amb un altre gladiador, Andy Murray. L'olotí va desaprofitar cinc pilotes de partit. Com fa un mes, amb el mateix rival i un altre duel per al títol. Dues finals perdudes que se sumen a la d'Umag, al juliol. Tres derrotes que no són un fracàs, sinó el convenciment que encara queden reptes. El següent, a l'horitzó: el 'top ten'. Ho va ser (el 2006 va ser 5è del món i va disputar el Masters) i coneixent Tommy, hi deixarà la pell per tornar-ho a ser.

El seu tenis, incombustible, és el millor passaport per emprendre el viatge. Com el del cor dels aficionats, que ha conquerit des de l'honestedat que exemplifica no donar una pilota per perduda. Ell, fa dos anys, no es va rendir i va revaloritzar la seva carrera. "Si m'ho diuen quan vaig començar no m'ho hauria cregut, però ara que hi som, anem per les 600 victòries", diu somrient. El somriure d'un lluitador que encara vol donar molta guerra.