Manuel Tomás: “César va fer petit el camp de Les Corts, no Kubala”

BarcelonaEn una època en què abunden els llibres sobre la història del Barça, Manuel Tomás (Barcelona, 1964) ha contribuït a la recuperació de la memòria històrica del club amb el llibre César. El prodigi lleonès del Barça (Saldonar). Un relat novel·lat en què recorda la figura d’un dels primers grans golejadors de la història del club, barrejant els seus registres com a futbolista amb la vida que duia lluny dels terrenys de joc i, tot plegat, embolcallat en el context històric del franquisme.

Per a molts aficionats, César era un desconegut fins que, el 2012, Messi va superar el seu rècord golejador.

Ha sigut un procés. Primer va venir Kubala, després César, Alcántara… i a mesura que anaven passant aquests rècords apareixien reportatges sobre qui eren aquestes figures. I està molt bé que es recordin, però penso que no hauria de ser necessari que algú superés els seus registres per fer-ho. Són jugadors que s’haurien de recordar pels seus propis mèrits, que van ser molts.

I quins eren els mèrits de César?

Als anys 40, i fins que va arribar Kubala, César era la nineta dels ulls de l’afició del Barça. Tothom el tenia en un pedestal, era la màxima figura. Va ser el màxim golejador i tothom el tenia com si fos Déu. No deixa de ser trist, comprensible però trist, que acabi sent recordat només com un subordinat del crac del moment. Perquè parles amb els nostres avis i et parlaran del Pelucas com l’amo de les Corts.

Però la llegenda barcelonista diu que l’amo de Les Corts era Kubala.

Sí, i tothom diu que el Camp Nou es va construir per Kubala. Però penso que no és així, perquè l’any 1951 [quan es va fitxar Kubala] ja havia quedat petit. Si el crac de la dècada dels 40 era César, el factòtum del canvi va ser ell. Kubala en recull els fruits.

Veig que no té dubtes que va ser importantíssim, no només en el dia a dia, també en la història en general.

Potser és blasfèmia, però a l’Olimp de jugadors del Barça, on hi ha Samitier, Kubala, Cruyff i Messi, jo també hi posaria César.

Algun punt fosc també devia tenir…

[Riu.] A César li agradava molt la nit de Barcelona. De fet, als arxius del club he trobat actes de la directiva en què se’l sanciona per arribar tard als entrenaments o, directament, perdre-se’ls. A l’època es parlava del grupet amb Kubala i Basora -els deien Pelucas, Cabezón i Gitano-, que tenia molts conflictes amb la directiva. I la gent, els aficionats, ho sabien. Però els perdonaven, sobretot a César, perquè era dels que sempre rendien al camp i et marcava dos o tres gols cada diumenge. Era de fora, nascut a Lleó, però es va integrar i la gent va acabar dient que César era més barceloní que els arbres de la Rambla.

Com és que fa una narració novel·lada, i no una biografia convencional?

Perquè no és suficient recordar els partits, els gols o les estadístiques. També cal reflectir l’ambient del moment, de la postguerra, les misèries… Ho he inclòs barrejant la història de César amb la d’un personatge que representa el meu pare. El llibre comença que es troben un dia el mite i l’admirador. I entre ells, amb les seves vivències, recorden i expliquen aquella època.