Toló derrota Clarmont i aconsegueix el seu tercer títol europeu consecutiu (26-18)
Els de la rada fan història i es converteixen el millor equip de la història de l’hemisferi nord.
BarcelonaPocs clubs esportius representen tant bé una ciutat com el Toló i el Clarmont. Toló ha estat, històricament, un club petit, fins que els milions de l’empresari Mourad Boudjellal van convertir el club de la rada en una constel·lació de les principals estrelles mundials. Gràcies als milions aportats pel propietari, el club d’aquesta ciutat mediterrània –tradicional feu de l’armada francesa al mediterrani- s’ha convertit en el gran dominador del rugbi europeu, conquistant dues copes d’Europa de forma consecutiva (2013 i 2014) i adjudicant-se el campionat francès (2014). Però si bé els milions de Toló han atret les principals figures internacionals, aquesta demostració de múscul financer li ha costat moltes antipaties al club de la Rada arreu de l’hexàgon.
D’altra banda, el Clarmont representa el valor del conjunt i l’esforç del treball. El club, fundat per la família Michelin (els mateixos propietaris de la fàbrica de pneumàtics) ha estat el mirall d’una ciutat obrera, que ha vist amb orgull com l’equip de la seva ciutat es convertia en un dels dominadors gals dels darrers anys, gràcies a un joc molt treballat. Menys espectaculars que els seus rivals de Toló – i amb un pressupost notablement inferior que no els permet signar grans estrelles-, els de Clarmont mai havien conquerit cap Copa d’Europa, ja que l’única ocasió en què havien arribat a la final, l’any 2013 a Dublín, van caure precisament davant de Toló per un ajustadíssim 16 a 15.
La gran final del principal campionat europeu era Twickenham, la catedral del rugbi anglès, que sorprenentment no s’ha omplert per presenciar la gran final del rugbi continental a escala de clubs. No és d’estranyar que el públic local hagi donat l’esquena a una festa francesa a la llar del XV de la Rosa on s’exemplifica el monopoli del rugbi gal a nivell de clubs, però no deixa de sorprendre que només 56.000 occitans assistissin a la gran final londinenca.
Un partit disputat
Els primers quaranta minuts han estat molt intensos, ja que els dos equips han cercat de manera descarada el control del partit a partir de possessions llargues i obrir-se pas a cops de ronyó entre les línies defensives rivals. Curiosament, l’equip que ha posat més arguments i recursos sobre la gespa –el Clarmont- ha marxat per sota al marcador al final del primer temps, per culpa d’un assaig sobre la botzina del gegant Basteraud que deixava l’electrònic en un parcial de 16 a 11 que no feia justícia al que havia succeït sobre la gespa de Twickenham.
A la segona meitat el conjunt groc ha intentat retallar les distàncies, i ha aconseguit anotar un assaig de la mà de Nick Abendanon que deixava al club de Michelin a només un punt dels de la rada. Però aleshores ha paregut l’aler australià Drew Mitchell per dibuixar una jugada màgica i anotar un gran assaig deixant enrere sis defensors rivals. Aquest ha estat el cop de gràcia dels de Clarmont, que no han aconseguit recuperar-se anímicament del cop. Al final dels vuitanta minuts s’ha arribat amb el resultat de 26 a 18 favorable als de la rada, que guanyen el seu tercer títol continental, i ho fan de manera consecutiva.
Amb aquest tercer títol el Toló es consolida com el gran club europeu de l’era del professionalisme, al ser el primer cop en la història que un club guanya la Copa d’Europa per tercer cop consecutiu. Tot i que el Tolosa encara és el conjunt amb més títols europeus (un total de quatre), tot fa pensar que la dictadura dels de Boudjellal encara no ha arribat al seu final.