Guardeu el 5 de maig
Una nit que val més que qualsevol títol. El club que lidera el futbol mundial va dibuixar ahir un altre moment per a la història, i aquesta vegada a la memòria no hi quedarà gravat ni una jugada ni un gol estratosfèric. Passaran els anys, i els nens d'avui explicaran als seus néts que van ser al Camp Nou aquell 5 de maig. Parlaran de les pancartes que la gent va portar i explicaran que Messi va travessar el camp per donar les gràcies al tècnic que el va dur fins al cel. Diran que ells eren allà el dia en què el Pep va dir "A mi no em perdreu mai" i confessaran que ells van veure per primera vegada a la vida un equip fent el passadís al seu propi entrenador. Recordaran també aquella última sardana, l'última dansa en honor del millor entrenador que ha vist mai el futbol.
I quan passi el temps i l'emoció d'ahir es sedimenti, serà un moment per reflexionar. Caldrà dir que per primera vegada un mite marxa per la porta gran i amb el reconeixement unànime de tothom i caldrà valorar que el club ha gestionat molt bé la transició i que no hi havia cap candidat millor que el Tito. Però també ens haurem de preguntar per què s'ha buidat Guardiola. Potser perquè entre tots li hem demanat que a més de ser entrenador fos president del Barça i de la Generalitat alhora, que fes tot allò que els catalans no hem estat capaços de fer. Potser perquè devorem els nostres propis mites. Potser perquè la directiva el va deixar sol en moments claus, com a Pamplona, a la cèlebre roda de premsa del puto amo o en les pitjors emboscades de Mou i companyia. Potser perquè algun jugador no li va respondre com ell volia. O potser perquè se'n començava a cansar, del rum-rum periodístic que, com s'ha vist els últims dies, l'estava esperant des del primer dia i ara han tornat a perseguir-lo, com abans. Potser per tot alhora.
El que és segur és que l'adéu al Pep és un dels records que ens guardarem per quan vinguin mals moments. És inevitable que un dia tornin temps foscos. Per això és important que guardem la nit d'ahir en un potet, que un dia destaparem amb nostàlgia i orgull. Jo vaig ser al Camp Nou aquell 5 de maig, jo vaig veure el Pep, començarem dient.
