Tito Vilanova, L'home a l'ombra
El juny del 1992 Josep Guardiola era feliç. El Barça havia guanyat la Copa d'Europa a Wembley, la Lliga i l'havien convocat per jugar els Jocs Olímpics. Tito Vilanova, en canvi, va fer-se un fart de plorar al vestuari de l'estadi de Vilatenim, després que el millor Figueres de tota la història fos derrotat en la promoció d'ascens a Primera pel Cadis. Vilanova, migcampista de toc al mig del camp d'aquell equip, rebria la trucada de Guardiola per animar-lo.
Gairebé 20 anys després, l'amistat entre tots dos és més forta que mai. Ahir el tècnic de Santpedor ho explicava: "Vilanova és un íntim amic meu, però a més és molt bo i ens compenetrem realment bé". Guardiola no va dubtar a escollir-lo com a mà dreta quan va rebre l'oferiment de ser entrenador del Barça. El coneix des de que eren dos nanos de poble que arribaven a La Masia amb la maleta plena d'il·lusió. Vilanova és de Bellcaire d'Empordà i Guardiola de Santpedor. Aquell 1984 que van arribar al Barça es van fer amics ràpidament, i van formar un grup que era conegut com "els golafres", ja que la família els enviava bon embotit de comarques i els joves aprenents de futbolista se n'omplien la panxa. A la colla hi havia altres noms coneguts, com els de Jordi Roura i Aureli Altimira. Tots dos formen part avui en dia del cos tècnic del Barça.
Altimira, a més, era el davanter centre d'aquell Figueres del 1992 en què jugaven noms que han fet fortuna a les banquetes i els despatxos del futbol català, com Albert Valentín (actualment al futbol base del Barça, després d'haver treballat a l'Espanyol), el director de la ciutat esportiva del Barça i exseleccionador català Pere Gratacos o un veterà com el Lobo Carrasco. "Vilanova era un jugador elegant, li agradava el futbol de l'estil de La Masia. Tenia molta qualitat", recorda Carrasco, que va jugar els seus últims anys com a professional amb aquell Figueres entrenat per l'actual tècnic del Nàstic, Jorge D'Alessandro, que recordava un jugador amb "dots d'entrenador i amb una gran visió de joc".
Títol d'entrenador
Vilanova, de fet, va trigar poc a treure's el títol d'entrenador. Va penjar les botes després d'una llarga carrera en què no havia aconseguit arribar al primer equip blaugrana (va guanyar títols com a juvenil). Aquest noi de l'Empordà va destil·lar futbol al Figueres, el Celta, el Badajoz, el Mallorca, el Lleida, l'Elx i la Gramenet, i amb el títol de tècnic nacional al sarró va començar una carrera a les banquetes i els despatxos que el va portar a entrenar el Palafrugell i el Figueres, i entrar al futbol formatiu del Barça, on va fer-se càrrec en el seu moment de l'equip juvenil, en què va treballar amb alguns dels homes que ara són jugadors del primer equip, com Gerard Piqué.
La vida de Vilanova però, va canviar quan Guardiola li va demanar que l'ajudes en l'esbojarrada idea de dirigir el filial. Llavors, Vilanova era secretari tècnic del Terrassa, a Segona B. Però no va dubtar a acceptar l'oferiment i a esdevenir l'home de confiança d'un Guardiola que sempre escolta els consells d'aquest home educat, formal i amant del futbol. Ell és l'home tranquil, que es complementa a la perfecció amb un tècnic de Santpedor que insisteix un cop i un altre que ell no té gaire mèrit sol. I els que coneixen bé aquest Barça admeten que sense Vilanova la història d'aquest equip hauria estat diferent.
Guardiola s'ha envoltat de molts amics de l'època de La Masia perquè és conscient de la seva vàlua. Altres amics han quedat fora, ja que no haurien pogut aguantar la pressió o no haurien interpretat els partits tal com ho fa Vilanova. Tito porta el pes de l'estudi de jugades a pilota aturada -és un gran responsable de l'ús del vídeo per crear jugades d'estratègia-, i altres membres d'aquella colla d'"els golafres" enregistren els partits en vídeo des de dalt de tot de les graderies per analitzar millor les errades que l'equip comet. Guardiola, que va visitar Vilanova a l'hospital aquest dijous, encara avui el segon partit sense els consells a cau d'orella d'un home metòdic i feliç. Feliç perquè no va arribar al Camp Nou com a jugador, però com a tècnic ho ha fet. Tal com somiava aquell estiu del 1984 en què va conèixer Guardiola.
