Tintín, l’aventura en constant moviment

BarcelonaLes aventures de Tintín són viatges, mobilitat, no parar quiet ni un sol instant. Per això els mitjans i mètodes de transport juguen un paper tan important en els vint-i-quatre àlbums del reporter més famós del món, que aquest any celebra el seu norantè aniversari. En totes aquestes peripècies, el periodista de qui no hem llegit mai cap crònica agafa tota mena de vehicles per travessar la terra, els oceans i fins i tot viatjar cap a la Lluna: vaixells, avions, hidroavions, submarins, trens, llanxes, canoes, carros, taxis, coets, motos i, sobretot, cotxes. Alguns fent autoestop.

Gairebé sempre són desplaçaments d’emergència, per solucionar algun problema o salvar algú d’un perill. I molt sovint la missió no acaba bé del tot, perquè no són pocs els accidents o sortides de carretera que pateixen tant ell com els seus acompanyants. Sortosament, sense cap més transcendència que un ensurt. N’hem comptat vint-i-dos, amb tres ingressos hospitalaris inclosos! Fins a un total de setanta-nou models d’automòbil apareixen en els llibres creats pel belga Hergé, el pare de la criatura, un autèntic apassionat dels cotxes i, sobretot, de les seves formes. Per això gairebé tots tenen una base real.

Són models autèntics, reproduïts amb una extraordinària fidelitat al punt de partida original, com tenien per costum fer el dibuixant d’Etterbeek i el seu equip de col·laboradors amb totes les creacions que signaven, ja fossin d’objectes o de llocs. Per això són tan famoses i celebrades les ambientacions que va fer de llocs com el Tibet o, òbviament, la Lluna, sense haver-hi estat. De fet, des que aquest artista va dibuixar el seu Hem caminat damunt la Lluna (1954) fins que l’epopeia científica de l’Apollo 11 es va fer realitat van passar quinze anys, com ens recorda l’exposició que se n’està fent al CosmoCaixa de Barcelona.

Un dels pocs cotxes “inventats” que surten als àlbums de Tintín el trobem a Els cigars del faraó (1955), però en realitat el Lincoln Torpede en qüestió no deixa de ser una recreació del concept car dissenyat el 1946 pel bielorús Iàkov Savtxuk, nacionalitzat francès i posteriorment conegut com a Jacques Saoutchik, que mai van arribar a produir en sèrie, i que va treballar per a marques com Pegaso, Delahaye o Bugatti. Tot i que Tintín sembla acreditar a les pàgines de les seves historietes una certa habilitat al volant d’un cotxe, no tenim constància a través del llegat gràfic d’Hergé que el jove periodista fos usuari habitual d’algun model determinat.

Curiosament, en els dos primers volums de la sèrie es veu obligat a comprar un cotxe a correcuita per poder solucionar algun dels embolics en què s’acostumava a trobar. En el primer, Tintín al país dels soviets (1929), ha d’adquirir un vehicle que té una certa retirada a un Amilcar. De tots els llibres de Tintín, aquest és el que mostra un dibuix més primari, ja que la versió original era en blanc i negre, amb poques característiques de la famosa línia clara que després definiria l’estil d’aquest dibuixant. Per això no es pot afirmar amb exactitud que el cotxe que hi surt sigui d’aquesta marca, però les seves formes evoquen molt les del model CC-CS de l’any 1921. Si us hi fixeu bé, veureu que el famós tupè d’aquest belluguet no apareix fins justament després de pujar a aquest cotxe tan veloç, perquè abans de pujar-hi es pentinava els cabells més tirats endarrere.

Un cotxe amb dos colors

Al segon llibre, Tintín al Congo (1930) -una obra que va desfermar una certa polèmica, encara latent, pel seu to racista-, també ha de comprar un cotxe. En aquest cas un Ford T del 1910 per anar a fer un reportatge amb el seu ajudant Coco. Com a curiositat: a la portada de l’àlbum el cotxe és negre... però a dins, a totes les vinyetes, apareix de color groc. En aquest sentit, cal recordar les paraules de Henry Ford quan va sortir el model al mercat: “El client podrà triar el color que vulgui... sempre que sigui negre”. I si Tintín no va ser propietari de cap cotxe, tret d’aquests dos de manera puntual, el capità Haddock apareix de tant en tant al volant d’un Lincoln Zephyr que, sobretot, té un gran protagonisme a Les set boles de cristall (1943), tot i que l’havien deixat de fabricar l’any abans.

A Hergé la relació amb els cotxes li venia de lluny. Quan el dibuixant belga tenia trenta anys va treballar com a il·lustrador un parell de temporades per a la revista que Ford editava al seu país. En totes les seves obres allà, des del primer moment va destacar per la seva obsessió per la documentació, una dèria que va fer extensiva a totes les creacions sobre Tintín. I el cas dels dibuixos de vehicles no va ser cap excepció.

Anys després, quan va disposar dels recursos econòmics, va començar a comprar-se els cotxes que sempre li havien agradat. El primer va ser un Opel Olympia de l’any 1935, que trobem reflectit al vuitè àlbum de la sèrie, El ceptre d’Ottokar, conduït per una parella de terroristes de Bordúria. Georges Remi seria propietari més tard d’altres cotxes, com un Lancia Aprilia o un Porsche 356, que apareix a la última vinyeta de Stoc de coc, on podem veure un ral·li automobilístic que té un final d’etapa als jardins de Moulinsart.

Un visionari que cuidava els models més emblemàtics

Cotxes icònics

A més d’aquests cotxes que hem comentat, a les aventures de Tintín hi apareixen molts altres models que també han estat emblemàtics en la història de l’automoció: Jeep, Bugatti Type 52, VW Beetle, Jaguar E-Type, Alfa Romeo Giulietta, Land Rover... Tots, com sempre, amb una extraordinària fidelitat al model original, típica de la gran documentació que acumulava Hergé abans de posar-se a dibuixar.

Avançat al seu temps

Tintín no només va anar a la Lluna abans que Neil Armstrong. Hergé va ser un avançat al seu temps en moltes altres coses. També amb els petits detalls. Com amb la pintura de color verd del Citroën 2CV dels Dupond i Dupont a Les joies de la Castafiore... abans que la marca del doble galó decidís incorporar aquesta tonalitat al gris, l’únic color que servien inicialment.