El candidat favorit a presidir el Barça no sap qui és la mataronina Leila Ouahabi. Senyor Laporta, ja l'hi explico: és una de les millors futbolistes catalanes de l’última dècada, la lateral esquerra del primer equip femení blaugrana. Sí, home, li ha de sonar: finalista de la Champions el 2019. Faria bé de no riure's d’aquest cognom, perquè és una falta de respecte i deixa al descobert les seves mancances. Ni que sigui per sentit de la responsabilitat, hauria d’interessar-se de debò per una secció que està fent passos de gegant i es mereix un compromís seriós de qui dirigeixi l’entitat. Per als que no ho hàgiu vist, parlo del test que el programa de TV3 Està passant ha fet aquesta setmana a l’ignorant Laporta, Font –hi ha vida més enllà de Megan Rapinoe– i l’espavilat Freixa.
Aquesta cursa electoral no enganyava: ja va començar amb nou homes postulant-se per ser president. Confirmava així que el Barça continua ancorat en una manera de fer i entendre el poder més pròpia del passat que del que hauria de ser el futur més immediat. La masculinitat –la del tipus més fràgil– ha anat avançant terreny fins a impregnar-ho tot: de la lona immensa a La Castellana de Laporta dirigint-se a l’enemic etern, ara hem passat als dards dialèctics gairebé obsessius de Font contra el favorit i als pòsters humorístics de Freixa atacant l’isme barcelonista que no és el seu. La marca del territori atribuïble als mamífers més peluts i el qui-la-té-més-llarga porten la batuta de la campanya. Tampoc hi ha cap alternativa possible ni ningú la reclama: en un marc mental en què les dones tenim una presència testimonial, la discussió és inexistent.
La competició de mascles alfa està a punt d’entrar a la seva recta final amb els debats que tant reclama Font –que a cada bugada perd un Puyol– i que tant ha defugit Laporta –perquè, en principi, no li calen–. A qui li importa que no sàpiga qui és Leila Ouahabi? Total, no és un home! Mentrestant, hi ha qui aconsegueix captar una mica d'atenció amb titulars sucosos: la temptació de flirtejar amb Haalands ja ha sortit a escena gràcies a Freixa, obviant 1.173 milions de deute (730 a curt termini), xifres milionàries de pèrdues que augmenten amb l’estadi tancat, salaris per renegociar i un pressupost per refer a la baixa. Un insult a qui sap fer servir la calculadora del mòbil, però és més llaminer somiar amb fitxatges impossibles que afrontar una realitat dolorosa. Sortosament, queden pocs dies per veure qui la fa o diu més grossa. La testosterona ja cansa.
