La superlliga, l’amenaça esgotada?
En les últimes cinc edicions de la Champions, el Barça s’ha enfrontat, sempre a doble partit, amb els campions dels tornejos europeus més potents: Bayern de Munic, Juventus, Manchester City i París Saint-Germain. Actualment, a més, com la resta de rivals de Champions, el club és partícip actiu en el disseny i la regulació de la competició i ha augmentat en desenes de milions d’euros els ingressos que se’n deriven gràcies a nous contractes televisius. Malgrat això, la gula inherent al negoci del futbol modern és insaciable, amb clubs afamats de més partits de prestigi, més freqüents i de més repercussió mediàtica, sobretot en mercats emergents. I el plat que els avida dollars creuen que és balsàmic, però que per ara només exposen com les inquietants reproduccions plàstiques d’alguns restaurants asiàtics, és la maleïda superlliga.
El projecte ha anat entrant i sortint del calaix dels clubs cíclicament, des que aquests, conscients de la competència televisiva que plantejaven els nous canals privats i de pagament, van arrabassar el mànec de la paella. Així, des dels 90, la UEFA ha hagut de reaccionar periòdicament a l’acció dels presumptes desertors. Lennart Johansson ja va llançar, el 1993, la idea de fusionar la Lliga de Campions (llavors amb un representant per federació) i la UEFA per bastir un macrotorneig amb eliminatòries regionals prèvies a una lligueta de 16 equips. Al final, la Champions va acollir els subcampions de les lligues més potents i es va liquidar un altre torneig europeu, la Recopa. La força dels clubs es va expressar, més endavant i airejant altres reivindicacions, mitjançant el G-14, que Michel Platini va aconseguir domesticar acordant compensacions per la cessió de futbolistes a les seleccions nacionals. Paradoxalment, però, la nova ECA no va estar mai tan a prop de realitzar la idea de superlliga com en els últims anys de l’era Platini, fins que Aleksander Ceferin va parar el cop a còpia de més injeccions econòmiques en funció de resultats històrics i convertint els clubs en socis del negoci.
Per ara, la majoria de grans equips europeus asseguren que se senten còmodes amb aquest escenari i, de portes enfora, també accepten que no els és convenient dinamitar les lligues nacionals. Però d’altres, amb el Madrid al capdavant, guarden la destral a l’abast de la mà. Iñako Díaz-Guerra, a El Mundo, va retratar la postura blanca: la superlliga com a resposta davant una Premier global, dominadora als Estats Units i Àsia, i els clubs-estat, i més en anys de vaques magres post-CR7 i, fins i tot, post-Messi. La bel·ligerància madridista, amb tot, connota la idea més com a arma llancívola que aporta rèdits a curt termini que no pas com a projecte de futur sòlid. Per ara, la UEFA va entomant l’amenaça, però ¿fins quan?
