"Quan superes un càncer sent jove, en surts amb ganes de menjar-te el món"

BarcelonaQuan tenia 19 anys, Marta Bonache va notar-se un bony al coll. Era l'inici d'un llarg pelegrinatge per centres mèdics per fer-se un munt de proves fins que va descobrir que tenia un limfoma. "Mai estàs preparat per saber que tens càncer. Quan et passa de jove, et quedes molt descol·locat, molta gent ho identifica amb gent gran. Tothom pensa que no els passarà a ells. Que mai tindràs una malaltia així, que mai tindràs un accident de moto... Jo era una noia molt sana, només havia tingut refredats. No m'ho podia creure", explica. Set anys després, la Marta participa en curses de resistència, ha acabat una Skoda Titan Desert i aquest diumenge participarà en la Cursa Contra el Càncer de Barcelona, al Parc del Fòrum.

Serà la setena edició d'aquesta prova solidària, que inclou quatre curses diferents sobre el mateix circuit circular de 5 quilòmetres amb distàncies de 5, 10, i 2,5 quilòmetres i la cursa infantil. La Marta participarà en la cursa de 10 km, una distància ben fàcil per a ella, que sol fer distàncies més grans. La més llarga que ha fet, de moment, és la prestigiosa UltraTrail del Montblanc, l'estiu passat. "Van ser 160 quilòmetres pels Alps, més de 40 hores de cursa. A més, el clima va ser horrible, ens va nevar les dues nits tot i ser agost –recorda–. Va ser molt dur, i quan ho expliques, la gent diu que estàs una mica boja, però hi tornaria", afegeix. Quan va començar el tractament contra el càncer, veia com els metges es dirigien a la seva mare, ja que "primer no pensaven que fos jo, una noia jove". Però era ella, qui lluitava. "I llavors no sabia totes les eines de les quals disposava, no sabia que l'esport podia ajudar", diu. Ara, tenia al cap que, un cop se'n sortís, es posaria en moviment.

Un cop superat el limfoma, tot havia canviat. El seu cos i la seva forma de veure la vida. Les pors que va viure la van transformar. "Quan superes un càncer sent jove, en surts amb ganes de menjar-te el món, perquè veus que no saps quan pot acabar-se, tot plegat. Suposo que quan ets gran és diferent, però quan ets jove no sols pensar gaire que d'un dia per l'altre pot acabar-se tot. Així que ara no m'ho penso, vull gaudir i viure. Vull viatjar, veure paisatges. La pandèmia també va afectar, en aquest sentit. Ja de petita practicava esports, sempre m'havia mogut. Era la típica nena que al pati de l'escola acabava jugant a futbol amb els nens encara que fessin mala cara. Però després de superar la malaltia volia reptes més durs". El seu estat de WhatsApp és prou explícit: "Fuck cancer". Vol posar-se a prova.

Quan lluitava contra la malaltia, aquesta madrilenya estudiava llavors administració d'empreses a Esade, a Barcelona. "Un cop es va saber el diagnòstic, la meva mare va venir, perquè els meus pares vivien per feina a Colòmbia. La quimioteràpia la feia a Madrid, així que anava amunt i avall amb el tren", recorda. Llavors no sabia com fer esport podia ajudar-la durant aquest procés. "He descobert més tard la feina que fa l'Associació Contra el Càncer a Barcelona fent servir l'activitat física per acompanyar els pacients. Si ho arribo a saber, jo també ho hauria fet, ja que durant la malaltia no vaig fer esport. Per això la cursa de diumenge és important, així com parlar-ne, ja que molts malalts se senten sols, no sempre saben que poden portar-ho millor", defensa.

La importància de fer esport durant la malaltia

L'Herminia Garcia, fisioterapeuta de l'Associació Contra el Càncer, escolta la Marta i va fent que sí amb el cap. Just acaba de tornar de fer una sortida per la Diagonal amb un grup de marxa nòrdica, persones que no es queden quietes durant la malaltia. "A l'associació oferim una atenció individual per a les persones durant el procés i després. Tractem, per exemple, dolors articulars, cansament... L'esport hi ajuda molt. Bàsicament, millora la qualitat de vida. L'activitat física i els consells sobre nutrició haurien d'estar inclosos dins de la cartera del tractament dels pacients de càncer, però encara no se'n parla prou. Hi ha molta por, quan et passa. Se sol dir que cal fer repòs, que no pots fer esport, quan les evidències ens indiquen el contrari", explica.

L'any 2018 l'Associació va començar el seu projecte d'activitat física i nutrició. Més de 512 pacients han treballat amb professionals com l'Herminia Garcia, que va poder presentar fa poc, a les empreses que ajuden amb les seves donacions a aquesta associació sense ànim de lucre, els resultats dels primers cinc anys. "Els pacients tenien la percepció que la seva qualitat de vida era pitjor quan havien finalitzat el tractament que no pas quan s'hi estaven sotmetent. Et donen d’alta i et sents sol. És un moment clau en què cal fer exercici per recuperar la forma, per adaptar-te de nou a la feina... Si es tracta d'una persona que era sedentària, li pot costar. Per això ajudem a fer activitat física i menjar bé durant el tractament, però també en els mesos posteriors a rebre l'alta", explica.

La Marta, que es defineix com "un cul inquiet", no era gens sedentària. Així que va començar a fer esport, tot i que admet que no va ser fàcil. "Un cop reps l'alta la gent et felicita, veu que t'has curat i segueix amb la seva vida. Sí, estava curada, però sense cabells, sense ungles als peus, fent-me encara proves i molt cansada. Psicològicament va ser dur –recorda–. Durant la quimioteràpia molts dies no sabia ni on era, però intentava fer la meva vida, estudiar. Llavors no em sortia de dins fer esport. No coneixia aquest servei de l'Associació Contra el Càncer. M'hi hauria apuntat", explica. Ara vol que la gent el conegui. La Marta no se sent un referent, però veure una dona que acaba l'UltraTrail del Montblanc set anys després de superar un càncer inspira.