Dembélé es reivindica, el Barça il·lusiona (1-2)

Enviat especial a TàngerLa vida d’Ousmane Dembélé no deixa de canviar. En un estiu ha passat de ser un jove amb dubtes a donar el primer títol de la temporada al Barça. Com si l’estrella de campió del món al Mundial li hagués retornat la confiança perduda, l’extrem va decidir la Supercopa de Tànger amb un xut exterior preciós a 10 minuts per al final. Un gol cantant per un Valverde que va preferir no canviar-lo quan les coses no li sortien, i que va encertar en les decisions per sotmetre un Sevilla defensiu i incòmode. Un Sevilla que hauria pogut empatar en l’últim minut, quan Ter Stegen va cometre penal sobre Aleix Vidal, però el xut de Ben Yedder va acabar als braços del porter alemany (2-1).

La primera Supercopa fora d’Europa, la primera a partit únic, per moments va ser un esborrany, tant a nivell organitzatiu com en la proposta d’un Barça en què alguns jugadors es posaven la samarreta blaugrana gairebé per primer cop aquesta temporada. El Sevilla, en canvi, ja fa dies que camina per anar assemblant-se de mica en mica a les idees de Pablo Machín. I l’equip andalús va saber ennuegar el joc d’un Barça intens durant bona part del matx, amb una vella recepta: ordre defensiu, posar la cama fort i sortir a la contra amb jugadors entremaliats. I va ser així com Muriel va connectar amb Sarabia per posar per davant els sevillans en els primers minuts de joc. Si el Sevilla ja està madur, el Barça va creixent. El vent bufava a favor de l’equip de Valverde, destinat a millorar a mesura que les cames dels jugadors que van ser al Mundial agafin ritme. El Sevilla tenia clar que a la segona part apareixerien Coutinho i Rakitic, però no va saber defensar el seu tresor, el gol de Sarabia, ja que abans del descans Piqué va empatar en aprofitar el refús del pal posterior a una falta de Messi. A poc a poc la Supercopa es va anar pintant de blaugrana.

Valverde havia donat continuïtat a algunes propostes de la gira, cosint galons a la samarreta d’Arthur, que va jugar acompanyat de Rafinha i Busquets en un 4-3-3 amb tendència a desconstruir-se cada cop que Messi deixava la dreta per imposar la seva llei al centre, entre línies. Malgrat que els rivals ho saben, Messi sempre aconsegueix esmunyir-se trobant espais i, malgrat que als blaugranes per moments els va faltar contundència per enderrocar l’última línia defensiva andalusa, el Barça va dominar gairebé sempre el joc, tot i que Muriel i Sarabia van crear alguns problemes a Alba, Lenglet i Piqué, burlats en un gol que va pujar al marcador gràcies al VAR, ja que el linier l’havia anul·lat per un fora de joc inexistent. A dalt, Dembélé, bastant actiu, i Suárez no se sortien amb la seva i topaven amb els centrals d’un Sevilla que no volia la pilota, deixant-se dominar, amb l’esperança que el conjunt català abaixés la guàrdia.

Un canvi de pissarra, clau

El Barça, però, va unir ambició i intensitat en un partit en què el brasiler Arthur va saber donar ritme al joc, amb un estil melòdic, elegant, en què la pilota era acaronada una vegada i una altra, buscant gairebé sempre un Messi més líder en el joc que en les ocasions de gol. Amb Semedo de lateral, per la baixa de Sergi Roberto, el Barça va sentir-se bastant còmode amb un 4-3-3 que inicialment tampoc va canviar a la segona part, quan Valverde va donar descans a Arthur i va situar Coutinho al mig del camp, en una posició en què gairebé no se l’havia vist al Barça, permutant posicions amb Messi. Els dos es buscaven, es trobaven, amagaven la pilota. Però el Sevilla seguia tancant amb clau la seva defensa, sense posar-se nerviós, sense donar facilitats.

Valverde, a punt, va buscar solucions amb un 4-2-3-1 nou de trinca, amb Dembélé i Coutinho a les bandes i Messi pel mig intentant aprofitar els espais que obria un Suárez fora de forma. Una solució tàctica que va permetre a Dembélé, canviant de banda per la dreta, acostar-se a l’àrea per poder convertir-se en el protagonista d’una final en què el Barça va deixar sensacions positives, tant pel que va fer sobre la gespa de Tànger com per tot el que va insinuar, com si vingués a dir que ja està a punt per a la temporada. Tot això gràcies a l’actuació dels fitxatges d’aquest any, la nova vida d’Ousmane Dembélé i la confiança de jugadors com Ter Stegen, un home capaç de cometre un penal en l’últim minut del partit però, tan segur d’ell mateix, que en 30 segons esmena el seu propi error.