"A Suárez li van tocar la fibra i a l'Atlètic s'ha reivindicat"

BarcelonaEl retorn de Luis Suárez al Camp Nou porta implícit un exercici de nostàlgia. L'uruguaià es va acomiadar al setembre en un acte descafeïnat per a un futbolista que en sis temporades al Barça va aixecar tretze títols, entre els quals quatre Lligues i una Lliga de Campions, i es va convertir en el tercer màxim golejador històric de l'entitat blaugrana, amb 198 gols en 283 partits. "Sigui on sigui, hi haurà un culer més", va dir en la seva última roda de premsa com a jugador del Barça. "Estic molt orgullós del meu pas pel Barça. Potser part de la gent va oblidar molt aviat el que hi vaig fer".

La història de Suárez amb el Barça és la d'un futbolista que va debutar en un clàssic l'octubre del 2014 perquè una queixalada a Chiellini li havia suposat una sanció exemplar i que, malgrat que al principi li va costar obrir-se pas de cara a porteria, quan va deixar de tenir la pólvora mullada es va convertir en un dels tres pilars de la temuda davantera que va formar amb Messi i Neymar. De la mateixa manera que fitxar un jugador que a l'estiu havia sigut sancionat amb quatre mesos sense jugar representava un hàndicap, també va servir a la directiva per rebaixar alguns milions el seu preu de traspàs, que va acabar pagant 81 milions d'euros pel davanter referència del Liverpool. Tot i que, tal com explicaria a posteriori el secretari tècnic de llavors, Andoni Zubizarreta, la primera opció era Kun Agüero.

"La seva arribada, després de l'episodi de la mossegada, no va ser fàcil. Hi havia qui em deia que era un futbolista que no tenia ADN Barça o que no tenia prou mobilitat. Al final, amb la seva feina i qualitat es va integrar en el joc de l'equip i amb el Leo i el Ney", recordava Zubizarreta en unes declaracions recents a SER Catalunya. En la seva primera temporada com a blaugrana, Suárez va fer 25 gols en 43 partits i va deixar nits per al record com quan va marcar un doblet a l'anada dels quarts de final de la Champions contra el PSG (1-3) o veient porteria en duels com la final de la Berlín contra el Juventus (3-1) i en el triomf en el clàssic de Lliga del Camp Nou (2-1).

"Tot i les complicacions que li va suposar poder-se entrenar però no jugar, a partir del seu debut va encaixar molt de pressa en la dinàmica de la davantera, però també de tot l'equip. Ens vam adonar aviat que les coses podien rutllar, perquè teníem una davantera que tenia moltes maneres diferents d'atacar", recorda a l'ARA Juan Carlos Unzué, que era el segon entrenador de Luis Enrique quan Suárez va fitxar pel Barça. "Nosaltres volíem un nou i quan se'ns va presentar la possibilitat de fitxar-lo recordo que tots hi vam estar d'acord perquè consideràvem que, amb les seves característiques, es complementaria molt bé amb el Leo i amb el Ney", continua Unzué, retirat del món futbol per culpa de l'ELA, una malaltia que s'encarrega de visibilitzar per ajudar que hi hagi més recursos per combatre-la.

Respecte a les veus que podien qüestionar que Suárez no era l'idoni per jugar al Barça per ser un davanter més aviat estàtic, Unzué recorda que, pel seu gust, potser "es movia en excés": "Amb Ney i Leo que podien superar rivals tant amb el dríbling com venint a jugar entre línies més per dins, volíem que el Luis fixés els centrals i sumés una amenaça més per a la defensa rival. En aquest sentit va ser un complement perfecte. Però com que el trident va començar a funcionar aviat, ell volia entrar més en el joc. Es va adaptar al seu rol i els tres membres del trident van deixar de banda postures més individualistes per centrar-se en jugar junts, sabent que junts eren més forts, però crec que el Luis a vegades deixava una mica de banda la seva posició entre els centrals per anar més en jugades de suport. Esclar que a vegades s'havia de moure per anar a tirar una paret, però si jugava més fixat això penso que facilitava el joc al Leo i al Ney", exposa l'entrenador navarrès. També destaca com a part crucial de l'èxit d'aquell trident la química que existia entre els tres fora del terreny de joc, especialment entre Suárez i Messi, i el valor afegit que suposava que les seves respectives parelles, Sofia Balbi i Antoella Rocuzzo, també establissin una gran relació d'amistat.

"El Luis d'ara, a l'Atlètic, viu més del gol –continua Unzué–. Quan va estar amb nosaltres al Barça [van coincidir del 2014 al 2017] no el podies valorar només pels gols que feia, sinó per la seva capacitat per relacionar-se amb els altres davanters. A més, d'aquella època també destacaria la seva agressivitat a l'hora d'exercir una pressió alta quan perdíem la pilota. Els davanters, precisament, no destaquen per tenir habilitats defensives, però amb la seva voracitat en la primera pressió dotava de confiança a tot l'equip a fer un pas endavant", afegeix l'exmembre de l'staff blaugrana, que va viure una època en què van haver de fer equilibris entre "l'ambició, però també la tensió i la pressió, en un vestidor molt guanyador i exigent": "L'ambició dels partits també es traslladava als entrenaments".

Fi de cicle al Barça

Amb el pas dels anys, algunes de les crítiques que va començar a rebre Suárez anaven relacionades en el fet que el seu compromís defensiu -la intensitat en la pressió- estava minvant o, coincidint en una baixada general de l'equip a la Lliga de Campions, les seves dificultats per marcar lluny del Camp Nou en la competició europea, entre altres aspectes en què el seu rendiment va anar a menys. "Potser és veritat que el seu cicle al Barça ja estava complet i els números que està fent a l'Atlètic [19 gols i 2 assistències en 34 partits] crec que venen una mica com a conseqüència que li han tocat la fibra i que s'ha volgut reivindicar", exposa Unzué. "A vegades fan falta aquests canvis per tornar a millorar el teu rendiment. De la mateixa manera que no em sembla malament que sortís aquest curs del Barça, tampoc em sorprèn que segueixi fent gols, perquè l'ambició innata que té no l'ha perdut, com a bon futbolista uruguaià que és".

"És possible que el cicle de Suárez estigués esgotat a Barcelona, però les formes com el van fer fora no van ser les millors", afegeix, per la seva banda, el periodista Rubén Uría, coneixedor del dia a dia de l'Atlètic de Madrid. "El pitjor és que va sortir regalat a un rival directe i sense fitxar un substitut. Simeone el va rebre amb els braços oberts, perquè a l'Atlètic li fa faltava gol i, això, amb Suárez, ho ha resolt. Sense l'uruguaià tinc clar que no estarien líders", afegeix Uría, que recorda com Simeone "va insistir molt" en el fitxatge de Suárez: "El va trucar personalment per fitxar-lo. Quan va arribar, també va retocar l'estil de l'equip per tenir-lo ben a prop de l'àrea". A més, el periodista remarca que l'exblaugrana "va entrar amb bon peu al vestidor matalasser", on els seus companys li guarden "un gran respecte".

Romário, Ronaldo i Suárez

L'exjugador i actualment entrenador Milinko Pantic, que va militar a les files de l'Atlètic entre el 1995 i el 1998, no s'explica com el Barça va deixar marxar Luis Suárez. "Celebro que sigui a l'Atlètic, perquè és un davanter top i així ho demostren les seves xifres. Quan em van dir que venia a l'Atlètic no m'ho creia. Per a mi era el segon millor jugador del Barça després de Messi. Recordo pocs davanters centre com ell, que hagin marcat tant les diferències. Per a mi està entre els millors davanters centre que ha tingut el Barça els últims temps, junt amb Romário i Ronaldo", diu Pantic, exmigcampista que té la fita històrica d'haver marcat quatre gols al Camp Nou en una meteòrica remuntada del Barça que va acabar (5-4) amb Ronaldo, precisament, marcant tres gols.

Luis Suárez també s'ha fet un fart de marcar gols al Camp Nou. Més enllà del debat sobre si el seu cicle estava esgotat o no, li va doldre com es va produir la seva sortida del Barça. Això li afegeix un plus de motivació per al partit. Malgrat que la seva estima pel club en què juga el seu gran amic Messi segueix, aquest cop buscarà la porteria vestit amb els colors de l'equip rival.