De cop i volta Espanya, per la crisi, anava a menys. A molt menys. Als ministres Corbacho, Salgado i Báñez se'ls disparava l'atur i les xifres ridiculitzaven, mes a mes, les seves profecies. Però Alonso guanyava mundials, Nadal encadenava Grand Slams, Gasol es posava l'anell de la NBA i en motos sonava l'himne espanyol tres cops a cada circuit. En futbol, després d'abandonar la fúria i adoptar el toc del Barça, la roja va guanyar consecutivament -cosa mai vista- Eurocopa-Mundial-Eurocopa. L'orgull patri no tenia aturador, ni mesura. En aquells dies, quan els mileuristes van passar pràcticament sense adonar-se'n de ser uns pringats a uns privilegiats, algú va adoptar un lema que demostrava fins a quin punt Espanya era, esportivament, una potència mundial. " Soy español, ¿a qué quieres que te gane? " La frase va fer fortuna, per aquest ordre, a les tertúlies de bar, a les xarxes socials i als titulars dels diaris. És una idea brillant: és propaganda per a l'autoestima nacional, és cohesionador del territori (s'engloba els èxits dels catalans) i, alhora, és un exemple del tarannà fatxenda, desafiant. Fer-se el xulo, segons com, no és dolent. Fins i tot, en la justa mesura, és necessari per anar pel món sense que et trepitgin. Però a Espanya mai no s'hi posen per poc i va arribar un moment que el poble es va embafar d'opi. Ara fa un any, quan Europa va haver de córrer a rescatar el sistema financer espanyol, el president Mariano Rajoy va agafar l'avió i se'n va anar a veure un partit de l'Eurocopa perquè, reclòs en una llotja, segurament seria l'únic lloc del món on tindria una alegria. En aquell episodi molta gent es va adonar que no es podia confondre el cul amb les témpores i que els èxits esportius fan il·lusió però que Espanya, només amb futbolistes, motoristes i garrulos no va enlloc.
Ara, de cop i volta, en la setmana que les maquillades xifres de l'atur semblen les millors des de fa una pila d'anys, Rafa Nadal cau a la primera ronda de Wimbledon, Fernando Alonso només pot acabar tercer, els germans Gasol miren la final de la NBA per la tele, Jorge Lorenzo es parteix la clavícula i la selecció espanyola fa el ridícul a Maracanã. Ves per on, una lliçó d'humilitat col·lectiva. Hi ha poques coses com l'esport per abaixar els aires. Quan més inflat vas per la vida, un resultat té la virtut de rebolcar-te i tornar-te a posar lloc. I aquest és el pas previ per tornar a guanyar, i no dubto que tots aquests campions tornaran a ser-ne, aviat. Mentrestant, l'únic equip que ha guanyat aquest cap de setmana ha estat el de bàsquet femení, però d'això se'n parla poc i amb prou feines tenen minuts de glòria a la tele i a la ràdio perquè Espanya, al segle XXI, encara sembla que aposti per una altra màxima: "Soy española, ¿te has dado cuenta de que existo? "