Quan sortirà un futbolista d'elit?
El cas Benaiges ha esclatat a Catalunya just quan als Estats Units patrocinadors, Federació de Gimnàstica i Comitè Olímpic han acordat compensar els centenars de víctimes del depredador sexual Larry Nassar, metge de l’equip americà, amb 380 milions de dòlars. L’any 2016 van denunciar per primera vegada Nassar. Desenes i desenes d’atletes s’hi van anar sumant. Es va trencar el silenci de cop. La impunitat que havia durat dècades s’havia acabat. I l’any 2018, Simone Biles, la millor gimnasta des de Nadia Comaneci, va alçar la veu. Ella també n'havia sigut víctima. La van seguir McKayla Maroney, Maggie Nichols i Aly Raisman. Els grans noms de la gimnàstica americana, figures reconegudes a tot el país, superaven pors i vergonyes per fer un pas decisiu i valent. Un pas que van fer per elles, però alhora per totes aquelles que vindrien després.
El Me Too als Estats Units va representar un salt endavant gegant. La por canviava de bàndol. El focus se situava allà on sempre hauria d’haver estat: sobre l’agressor. I s’aconseguia perquè esportistes de renom —però també actrius i tot tipus de celebritats— denunciaven que també havien sigut víctimes de la violència sexual.
A Espanya, a Catalunya, anem tard. Tot i que fa uns anys que aquesta xacra ha deixat de ser un tabú, i ara se’n comença a parlar, falta molt camí per recórrer. La vuitantena de testimonis que han explicat les seves vivències a l’Escola Barcelona i els Maristes de Sants han aconseguit acabar amb 30 anys de silencis i impunitat. Hi havia un patró de conducta que s’havia permès durant dècades; els responsables que havien de vetllar pels infants van fer cas omís dels avisos que donaven els menors. La sacsejada emocional ha sigut terrible. Les institucions han tornat a comprovar que arriben tard. Però cal més.
I un pas important per seguir avançant en aquesta lluita seria que a la nostra societat sortís per fi un esportista referent per anunciar el mateix que va dir Simone Biles en el seu dia, Me Too. Jo també. I no em cenyeixo al cas Benaiges. Parlo de qualsevol esportista d’elit d’aquest país. Fins ara molt pocs s’han atrevit a revelar-ho. El silenci guanya. Si una de cada cinc persones ha patit abusos quan era petita... quants esportistes d’elit formen part d’aquest 20%? Quants futbolistes? Quants, a més, ho van patir del seu entrenador? Segur que no són pocs. I d’ells depèn trencar el silenci. Parlar-ne, sense por ni vergonya, pot ajudar moltes persones a fer el pas, a posar-hi paraules, a prendre consciència del que van patir.