La soledat de Caster Semenya

BarcelonaQuan Caster Semenya va sortir de la sala de l’hotel de Johannesburg on acabava de fer una conferència de premsa dimecres passat, va rebre aplaudiments. Sentint el suport de la premsa local, va admetre, emocionada: “Aquests últims anys m’he sentit molt sola. Sense suport. Especialment parlant amb altres dones”.

Ara fa unes setmanes, l’atleta de 28 anys va veure com el Tribunal Federal Suís revocava la suspensió cautelar de la normativa sobre hiperandrogenisme que li permetia competir provisionalment sense rebaixar els seus nivells de testosterona. D’aquesta manera, l’atleta sud-africana no podrà participar en els Mundials d’atletisme de Doha d’aquest setembre. La decisió del tribunal va ser celebrada per la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) i per les rivals de Semenya, que han vist com els últims anys perdien una vegada i una altra les curses dels 800 metres. Segons la IAAF, l’absència de Semenya significa que “es crea la paritat necessària per a tots els atletes que preparen els Mundials de Doha al setembre”.

Bicampiona olímpica dels 800 metres, Caster Semenya va mostrar-se decebuda per no poder defensar el seu títol de campiona del món a Doha. I és que les restriccions sobre els nivells de testosterona, suspesos cautelarment, tornen a estar vigents amb la normativa que permet un màxim de 5 nanomols per litre de sang entre les dones. El nivell de Semenya és molt superior, ja que pateix la síndrome de l’ovari poliquístic, un trastorn endocrí que fa que produeixin més andrògens del compte, com la testosterona. Segons les seves rivals, el fet que segregui més hormones masculines li dona un avantatge crucial sobre la resta d’atletes. “He rebut amenaces de mort per dir una obvietat: que no és just competir contra ella”, es va queixar aquesta setmana la britànica Lynsey Sharp, una de les més actives a l’hora de defensar que la sud-africana fos apartada de la competició.

Semenya, que continua lluitant als jutjats, no ha rebut el suport de gairebé cap rival. Aquesta setmana ha admès: “Em sento molt decebuda perquè se m’impedeix defensar un títol que va ser molt difícil de conquerir, però això no m’impedirà continuar lluitant pels drets humans de totes les atletes afectades. Des que practico esport no he sentit mai gaire suport, no m’he sentit mai reconeguda, principalment per les dones”. La decisió de reduir els nivells de testosterona en l’atletisme femení ha estat objecte de crítiques de les organitzacions de drets humans. En aquest sentit, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va adoptar una resolució de suport a Semenya aquest mateix any. “Crec que la qüestió ja forma part d’un debat internacional quan veus les teves rivals venir amb aquests arguments... com ho podria dir... aquestes respostes grolleres criticant-me pel fet de competir a la mateixa cursa”, es va queixar Semenya, que ha admès que de jove va ser víctima de casos de bullying, motiu pel qual ha rebut suport psicològic al llarg de la seva carrera. “Qui vulgui impedir que corri m’haurà de fer fora de la pista”, diu Semenya, que valora la possibilitat de canviar de distància per abandonar els 800 metres.

“Biològicament és un home”

El debat sobre Semenya ha provocat creuaments de declaracions, com les de José María Odriozola, catedràtic de bioquímica i membre del consell directiu de la IAAF. Ahir l’espanyol va explicar a l’agència Efe: “Semenya diu que la IAAF li va en contra, però les normes són iguals per a tots. Té cromosomes XY, com els homes, un cas que fa que sigui hiperandrogènica. No entrem en la seva definició com a dona, sinó en el fet que biològicament és un home, amb característiques, en alguns aspectes, no totalment definitòries anatòmicament d’home, però que li donen un avantatge enorme. Per això hi ha competicions d’homes i de dones”. Semenya s’ha queixat molts cops quan li diuen que és un home. “Soc una dona, no hi ha debat. I soc ràpida. No demanaré perdó per ser com soc”.