El ‘soccer’, l’espectacle que vol aprendre a competir

Barcelona“He vingut aquí per una única raó, guanyar la lliga. He fitxat pels campions i estaria molt decebut si en marxés amb les mans buides”, assegurava Steven Gerrard, futbolista de Los Angeles Galaxy, abans de jugar l’amistós que va perdre contra el Barça al Rose Bowl, on 93.226 persones van fer la xifra més alta d’espectadors en un partit de futbol de l’any als Estats Units -i això que no hi havia Messi ni Neymar-. Gerrard, de 35 anys, no pensa en la retirada -o això diu-, i manté les ganes de competir, encara que hagi canviat la frenètica Premier League per la més calmada Major League Soccer (MLS) dels Estats Units.

L’ex del Liverpool és només una de les estrelles d’una lliga que ha passat per diferents fases. Als anys setanta i vuitanta no era gaire més que un projecte exòtic que intentava reclutar estrelles com Pelé, Franz Beckenbauer, George Best i Johan Cruyff per donar-se a conèixer. Ara, en plena efervescència i consolidació, segueix un model similar, però amb directrius sensiblement diferents: ja no es tracta només d’importar velles glòries del futbol europeu, sinó de dotar el negoci d’una competitivitat que resulti atractiva per al seu propi públic.

Pelé, amb 35 anys, va aconseguir aplegar una mitjana superior als 40.000 espectadors a l’estadi dels Giants, però va ser un fenomen aïllat a mitjans dels setanta. Després del Mundial del 1994, organitzat als EUA, el soccer va viure un lleuger creixement amb l’arribada de noves estrelles sud-americanes, però no va ser suficient. La lliga que van conèixer Pelé i companyia té ben poc a veure amb el que és avui en dia la MLS, una competició en què els salaris de tots els jugadors són públics, un model similar al que segueix la NBA. Com en el bàsquet, tampoc no hi ha ascensos ni descensos, hi ha un límit salarial i els jugadors nacionals sortits de les universitats s’escullen a partir d’un sistema d’elecció anomenat draft. Però la principal diferència amb la lliga de bàsquet és que els millors jugadors no surten d’allà, sinó que són importats, i cada cop més, del Vell Continent.

El fenomen Beckham

David Beckham va deixar Madrid per unir-se a LA Galaxy el 2007, on cobrava 5,5 milions de dòlars. Darrere seu, els més ben pagats de la MLS eren del continent americà: els locals Landon Donovan i Jozy Altidore, el mexicà Cuauhtémoc Blanco o el brasiler Denílson (ex del Betis) eren alguns dels més ben remunerats d’un esport que als Estats Units amb prou feines tenia ressò més enllà d’una minoria de nord-americans i d’un bon nombre de llatins. Arran de l’arribada del migcampista, tant la lliga com els clubs van veure-hi una oportunitat de negoci. “El soccer és l’esport professional que està vivint un creixement més ràpid als Estats Units. L’assistència a la MLS està per sobre dels 21.000 aficionats per partit, més que la NBA o la NHL”, explica a l’ARA el periodista de Los Angeles Times Kevin Baxter. La dada, però, té trampa, ja que els pavellons no permeten tanta capacitat com els estadis, i s’hi disputen més partits al llarg de l’any. El fet, però, és que el galàctic va generar un punt d’inflexió al país de les oportunitats.

Aprofitant el declivi que viuen esports com el beisbol, el soccer ha anat guanyant renom gràcies a l’arribada de jugadors que han sigut populars a Europa i que aprofiten la tirada mediàtica per acabar les seves carreres lluny d’on han triomfat. Allà poden jugar a un nivell inferior i viure una vida més tranquil·la que als seus països d’origen. L’estela de Beckham va tenir continuïtat en figures com el francès Thierry Henry, el mexicà Rafa Márquez i el suec Ljungberg, però l’esclat definitiu s’ha produït en els últims mesos, gràcies a la creació del New York City, franquícia del Manchester City a Nova York, i els Mundials masculí i femení disputats en territori americà. “Més de 200.000 entrades per al Mundial del Brasil es van vendre als Estats Units, més que en qualsevol altre país fora del Brasil. I només el Canadà va comprar més entrades que els nord-americans per a la Copa del Món femenina”, diu Baxter.

Avui, entre els vint futbolistes que més cobren a la MLS, només n’hi ha quatre de nascuts als Estats Units. La resta són sud-americans o europeus. L’exmadridista Kaká (33 anys) lidera la llista amb els 7 milions de dòlars que li paga l’Orlando City. Darrere seu, un italià, Sebastian Giovinco, que percep una xifra similar del Toronto FC. Els anglesos Gerrard i Lampard, que hi han aterrat aquest estiu després de dues dilatades trajectòries a la Premier, cobraran 6 milions dels Galaxy i del New York City, equips on també juguen els exblaugranes Giovani dos Santos i David Villa, que guanyaran més de 4 milions. Els segueixen altres cares conegudes d’Europa com Andrea Pirlo, Robbie Keane i Andoni Iraola, que han canviat de continent per contribuir a consolidar el futbol als Estats Units.

“La funció d’aquests jugadors, com va passar amb Beckham, és ajudar la lliga a atreure l’atenció de la cobertura de la televisió en parts del món on el soccer normalment no arriba”, explica Baxter, que considera fonamental la popularitat dels nouvinguts per promocionar el projecte. “Ajuden a impulsar el negoci, porten patrocinadors i inciten altres jugadors a anar-hi”, afirma, i constata el canvi de tendència que alguns clubs ja han iniciat: “Giovinco i Dos Santos no són velles llegendes. L’objectiu és crear una lliga competitiva. Els dirigents creuen que la MLS pot ser una de les cinc millors lligues del món el 2020”. I argumenta que l’objectiu requereix un model de negoci “sòlid” basat en un sistema amb “propietats d’una sola entitat i límit salarial”.

El paper del talent nacional

No tot el que arriba a la MLS són estrelles amb salaris astronòmics. Hi ha casos com els dels exblaugranes Armando Lozano i Oriol Rosell, que van canviar de continent per provar sort al New York Red Bulls i l’Sporting Kansas City. Més enllà dels diners, buscaven oportunitats que els permetessin rellançar les seves carreres. Són dos exemples de jugadors amb poc nom, però que aporten qualitat i contribueixen al desenvolupament del soccer. En aquest sentit, la United Soccer League (USL), el sistema de lligues de futbol dels Estats Units, hi juga un paper clau, ja que està concebuda per nodrir la MLS. Així ho creu Robert Kehoe, col·laborador de la revista 8by8mag. “Hi ha moltes possibilitats de creixement en la base. L’onada del futbol és imparable. Serà l’esport número u d’aquí un temps”, destaca.

“Cada equip té una acadèmia de desenvolupament per a joves. La lliga va gastar 30 milions de dòlars en programes per a joves talents l’any passat”, diu Baxter, que rebutja la concepció que la MLS està deixant de banda el seu propi planter i es focalitza només a incorporar talent estranger. Per a Kehoe, el soccer “està creixent” tant que les previsions auguren un notable augment del nombre de franquícies, fet que “permetrà donar als jugadors un trampolí professional ferm si decideixen renunciar a la universitat”. “La USL millora les oportunitats de desenvolupament per a nois de 18 a 22 anys que podrien estar a punt per ser professionals, però no ho estan psicològicament per jugar a la MLS”, completa Kehoe.

Crítiques a les gires des d’Europa

Encara que competicions com l’International Champions Cup, que encetava dimecres el Barça -i que juguen o han jugat també el Reial Madrid, el Manchester United, el Chelsea o l’Inter-, aporten generosos ingressos als comptes dels equips de la MLS (els Galaxy es van endur prop d’un milió de dòlars per jugar contra l’equip de Luis Enrique, que en sumarà el doble), no són poques les veus crítiques amb aquest tipus de tornejos. El periodista holandès de The Guardian Leander Schaerlaeckens ho té clar: “La MLS necessita deixar de jugar amistosos estúpids a mitja temporada”. Schaerlaeckens basa la seva afirmació en dos arguments: que aquests partits no oficials “dilueixen la credibilitat i integritat de la lliga” en produir-se a mitja temporada, i que “és una distracció que genera fatigues innecessàries en els mesos més calorosos”. A més, segons diu, “envia un missatge terrible als aficionats: la MLS no importa tant, i val la pena interrompre la competició per jugar amistosos contra els europeus”.

És una de les problemàtiques que hauran de resoldre -si els interessa- els equips de la MLS que estan en plena competició, i que a canvi de diners i popularitat es veuen forçats a fer un forat a les seves agendes per accedir a disputar partits en què han de dosificar els seus jugadors. “És més un tast del futbol mundial que un festí”, es queixa Ken Belson, del New York Times. “Algunes estrelles tenen permís per saltar-se les gires, i els que viatgen estan advertits pels entrenadors de vigilar per una possible lesió”, afegeix Belson. A nivell de marca, les gires dels clubs europeus contribueixen a la seva promoció, però en termes esportius és més un perjudici que un avantatge, per molt que les entrades s’esgotin amb dies d’antelació -les del Barça estan exhaurides des de fa setmanes, per exemple-. “Sembla que hi hagi més glòria per guanyar un partit no oficial que un de competició”, critica Schaerlaeckens. Un símptoma que el soccer ja pensa més en la competició que en el negoci.