El Camp Nou perd la paciència amb un Barça decadent (0-0)

BarcelonaEl Barça s’esquerda de mica en mica. En un partit per oblidar, l’equip d’Ernesto Valverde va ser incapaç de derrotar el modest Slavia de Praga, un equip amb caràcter que va sortir a disfrutar al Camp Nou. El Barça, en canvi, oblidant els preceptes del cruyffisme, fa temps que no surt a disfrutar. Surt a guanyar, sense cuidar prou un estil que a poc a poc s’ha anat desdibuixant. L’empat sense gols contra els txecs envia l’equip al racó de pensar, amb el Camp Nou xiulant al final d’un partit que significa la primera ensopegada a casa aquesta temporada. L’estadi, on l’equip fins ara no havia fallat a l’hora d’amagar amb resultats els problemes col·lectius, veu preocupat com es fan més evidents els símptomes del final d’una època.

El Barça té prou arguments per continuar allargant una etapa daurada, però ara viu ofegat pels dubtes. Ja fa temps que l’equip, immers en una crisi existencial mentre dubta entre cuidar l’estil i prioritzar els resultats, sembla que prefereix la segona opció. El partit contra l’Slavia, que va plantar la línia Maginot al mig del camp, va fer evident la insuportable lleugeresa d’un Barça que ja no imposa respecte als rivals. Al contrari, ara els adversaris saben que tenen una oportunitat per fer història i aposten per una defensa alta a Barcelona. A casa mateix d’un campió amb peus de fang.

L’equip, al veure el rival que tenia al davant, va apostar per enviar pilotes a l’esquena dels centrals de l’Slavia per aprofitar les cames de Semedo, però un cop els txecs van ajustar les marques per lligar curt el portuguès, l’únic recurs que li va quedar al Barça va ser donar pilotes a Messi, confiant que ell s’encarregaria de trobar una solució. Sense Luis Suárez, Valverde havia optat per fer jugar Dembélé per la dreta i Griezmann per l’esquerra, amb Arturo Vidal fent d’estilet que intentava obrir la defensa rival a cops, per força. Generant espais per a Messi. Però l’Slavia va aguantar ferm, sense espantar-se per l’escenari. Amb un estil de joc tan brillant com esbojarrat, els txecs van generar perill una vegada i una altra en contres en què més de cinc jugadors deixaven en evidència els problemes de Piqué, Semedo o Busquets, tots ells amonestats. L’Slavia tenia un pla, convicció i un equip unit. El Barça, en canvi, estava angoixat, amb massa converses entre jugadors d’aquelles que evidencien que els futbolistes no s’acaben d’entendre. I que no acaben d’entendre què s’ha de fer. Per moments, Griezmann i Dembélé semblaven aquells nens que juguen a un joc diferent dels altres, apartats en un racó del pati. Messi, en una de les poques accions en què va tenir espai, va preferir xutar al travesser quan tenia opcions de passar la pilota a Griezmann, convertit en una ànima en pena. De Jong continua corrent sol amunt i avall, conscient que ell té més ritme que els seus companys.

Alba, lesionat

I, malgrat tot, el Barça segueix sent millor que els txecs i hauria pogut guanyar si no hagués sigut per les aturades de Kolar. Si l’Slavia va jugar un partit per emmarcar va ser perquè al davant hi tenia una versió descafeïnada d’un equip que juga amb foc, perquè el Camp Nou perd la paciència. Al descans, més d’un va xiular un equip que ja no amagava que dins del vestidor no hi ha unanimitat sobre com cal afrontar una realitat preocupant. I, per acabar-ho d’adobar, Jordi Alba es va lesionar just abans del descans.

El Barça, amb l’orgull ferit, va sortir endollat a la segona part, pensant que tard o d’hora les cames dels txecs fallarien. Però Kolar va negar el gol a Messi i a Griezmann en dues accions que haurien pogut canviar el partit. De tant en tant arriben equips de l’est tan entregats a una idea que juguen de tu a tu al Barça, com havien fet en el passat el Dinamo de Kíev o el CSKA de Moscou. Equips romàntics que mai deixen de buscar el gol, que acaben corrent 10 quilòmetres més que un Barça que ja no pot amagar tots els seus problemes. L’equip de Valverde, en lloc de millorar, juga pitjor. El partit contra els txecs es va convertir en una pel·lícula de por a mesura que passaven els minuts i el marcador no s’obria. Cada contra txeca era una amenaça, i sort en tenia el Barça de les cames de De Jong, que es va fer un fart d’ajudar quan tocava defensar. Valverde va treure del camp Busquets i va apostar per Rakitic, i també va canviar Dembélé, que va tornar a jugar un partit horrible, que demostra que no s’adapta. Però Ansu Fati, que va entrar en el seu lloc, tampoc va poder fer res, tot i deixar detallets. No és just esperar que sigui un nen el salvador.

Vidal, convertit en símbol del Barça actual, va deixar-se la pell en cada jugada. Però el xilè, sempre sincer, encarna un estil de joc en què l’elegància cedeix protagonisme a l’agressivitat. El partit que havia de servir per reaccionar va convertir-se en un nou pas enrere d’un equip que perd crèdit i s’allunya de les arrels, d’aquell estil que servia per escombrar els rivals del terreny de joc. Al Camp Nou l’Slavia va ser millor perquè tenia un pla i el va cuidar. I perquè, si analitzem el rendiment de cada jugador, veiem que van fer més del que tocava. No es pot dir el mateix d’un Barça que s’esquerda en debats interns, sense fer lloc als nous fitxatges i vivint condemnat als miracles quotidians de Messi i Ter Stegen. Però aquests últims dies tots dos semblen frustrats de veure com al seu voltant el joc es torna més pobre. L’Slavia es va endur un punt i ni tan sols va acabar patint. Va celebrar un empat històric mentre darrere seu els jugadors del Barça buscaven refugi en els resultats. En els liderats a la Lliga i la Champions, per defensar que la situació no és preocupant. Però el Camp Nou, savi, ho veu diferent. I els va estirar les orelles xiulant-los.