Liverpool: Sis vegades reis d’Europa

MadridLa final de la Champions ha deixat de ser el gran deute pendent de Jürgen Klopp. Després de veure com se li escapaven les finals del 2013 i del 2018, el tècnic alemany va tocar per fi el cel a Madrid. El Liverpool va derrotar el Tottenham (0-2) i va coronar-se com a campió d’Europa en un duel de dinàmiques i punts d’inflexió que va començar elèctric, que es va adormir de cop i que va reaccionar al tram final per convertir-se en un espectacle de rock’n’roll. Salah, de penal, i Origi, amb un xut creuat, van enviar l’ orelluda a la ciutat dels Beatles.

Klopp ha donat al Liverpool el caràcter competitiu que necessiten els equips campions, i també els recursos tàctics per capgirar la dinàmica d’un partit amb un únic canvi. L’entrenador alemany ha confeccionat un equip amb criteri i ha sabut moure les peces per acabar guanyant aquella Champions que, incomprensiblement, se li va resistir la temporada passada. Potser perquè fa un any no va tenir la sort de cara. Ahir, malgrat el favoritisme, els reds també van tenir un punt de fortuna en la jugada inicial de la final, que també va ser la que va marcar el partit. Perquè després del 0-1 els de Klopp van manar i els spurs van anar a remolc.

Per als que creuen en el destí i en aquella sentència segons la qual el futbol devia una Champions al Liverpool, ahir era la seva nit. Tot l’infortuni que va tenir el Liverpool la temporada passada, en aquella final desgraciada en què Salah es va lesionar quan els anglesos més estaven asfixiant el Reial Madrid i en què el porter Karius es va empassar incomprensiblement dues dianes, es va convertir en fortuna al Wanda Metropolitano. Perquè de la mateixa manera que l’àrbitre va indicar la pena màxima, hauria pogut apreciar que la bola li tocava primer al pit. Mohamed Salah, en qualsevol cas, no va fallar des dels onze metres.

Nervis i cervesa

Va ser una nit de nervis, de futbol i de molta festa. I de litres d’alcohol a les venes d’uns aficionats que van esmorzar amb cervesa, dinar amb cervesa i berenar amb cervesa. I també sopar amb cervesa, els uns per festejar la sisena orelluda aconseguida amb tot el mereixement del món, els altres per ofegar les penes per no haver tocat la glòria quan la tenien tan a prop.

Potser per aquesta veterania els aficionats del Liverpool van aterrar a Madrid amb una dosi immensa de confiança, amb la seguretat d’aquell que ja sap de què va i sap quin és el camí de l’èxit. No era el cas dels supporters dels spurs, més pendents de viure la festa, del premi de ser en una final. Això es va traslladar a la gespa, on el Liverpool va saber sempre què fer, com executar el pla. Molt diferent que els spurs. I a la màxima competició europea de clubs no es pot especular, perquè quan es vol reaccionar a vegades ja és tard. I no sempre, com li va passar contra l’Ajax o contra el City, la pilota acaba entrant a l’últim moment.

Però no seria just fer retrets a un Tottenham que es va veure sense recursos a la primera part, sense saber com treure la pilota neta del darrere o sense poder connectar amb Son o Kane, ben marcats per la defensa red. El gol matiner va deixar tocat un equip que per un moment va arribar a patir per una golejada, i és que el Liverpool atacava i atacava, i pressionava, asfixiant el club de Londres, que només va poder xutar un parell de vegades, i sempre des de lluny i desviat.

El descans li va anar com l’anell al dit a Mauricio Pocchetino, que també s’estrenava en una final europea, i va encarregar-se d’endreçar l’equip i simplificar la tasca als seus jugadors. A més, va fer entrar Milner a la segona part. Uns 45 minuts en què els spurs van fer mèrits de sobres per marcar. Però sempre hi havia Alisson, el porter del Liverpool, que va tornar a semblar un gegant, el mateix gegant que va construir un mur a la tornada de semifinals en la remuntada contra el Barça.

El Liverpool havia dominat, i per un moment es va veure perdent terreny. Klopp, hàbil, va saber reaccionar. Va prescindir d’un Firmino que jugava amb molèsties i que va estar desaparegut i va donar entrada a Milner, per reforçar el mig del camp, i a Origi -l’altre heroi de les semifinals-, que va ser l’encarregat de sentenciar el partit quan el Tottenham estava bolcat en l’atac.