La síndrome Douglas
Al Barça assumeixen que contractes com el de Messi són rendibles, mentre que el problema arriba en operacions com la del lateral: 25 milions en total
BarcelonaDouglas Pereira serà un dels 18 jugadors que s’incorporarà avui als entrenaments del Barça. Serà temporalment, fins que la direcció esportiva li trobi una sortida, tal com va passar l’últim any, a Gijón. El brasiler va arribar a última hora l’estiu del 2014, a punt de tancar el mercat de fitxatges, i des de llavors ha disputat 8 estones amb la samarreta blaugrana. Si el Barça no aconsegueix vendre’l en els dos anys que li queden de contracte, Douglas haurà costat pràcticament “uns 25 milions d’euros” al club, reflexiona una de les persones que coneix millor l’escala salarial de la plantilla. Al cost del traspàs pagat al São Paulo, que va xifrar-se en prop de 5,5 milions d’euros, s’hi haurien de sumar els cinc anys de contracte -a Gijón el sou el va seguir pagant el Barça- i el percentatge addicional destinat als agents.
Douglas és el gran exemple d’un dels grans mals de l’economia blaugrana. Com en certa mesura ho és un dels jugadors que també acudirà avui a Sant Joan Despí i que tampoc compta per a Valverde, Thomas Vermaelen, o en el seu dia els també brasilers Keirrisson i Henrique, inèdit el primer, testimonial el segon. El “problema” del Barça és “la classe mitjana”, afegeix aquesta mateixa font per explicar la disparada massa salarial que condiciona tantíssim la planificació esportiva. Al Camp Nou -en part per la fiscalitat més elevada a Catalunya- es paga millor que enlloc més d’Europa. Quan un jugador aterra a Barcelona es dispara el seu salari. I aquesta veu autoritzada suma un nou exemple, gens reeixit en l’any i mig que va estar a les ordres de Luis Enrique, per explicar aquesta situació: Arda Turan. O el que és el mateix, més de 10 milions bruts per temporada.
Aquest fet, a més, condiciona moltíssim a l’hora de vendre el jugador. Com que els futbolistes que juguen al Barça tenen unes condicions salarials molt bones, els clubs que aposten per ells per fitxar-los han de destinar la major part dels diners de l’operació a la fitxa i no a un traspàs. El futbolista no vol perdre diners amb el canvi de destí, i el Barça es veu obligat d’aquesta manera a facilitar la sortida dels jugadors sense obtenir-ne un benefici econòmic. És el cas, per exemple, de Jérémy Mathieu, que va marxar amb la carta de llibertat a Portugal. A vegades la solució passa per una cessió, un tipus d’operació que s’ha repetit una vegada i una altra durant els últims anys per donar sortida als jugadors que no comptaven.
El més car, el més rendible
Tot i que la major part dels diners que el Barça destina als seus jugadors van destinats als cracs, especialment a Leo Messi i Neymar, els gestors de l’entitat catalana assumeixen que aquests futbolistes tenen un retorn altíssim, que permet recuperar la gran inversió que fa el club per pagar-los.
L’argentí és el gran paradigma d’això. El davanter de Rosario -expliquen els que ho coneixen bé- acostuma a tenir com a referència el 10% del pressupost del Barça. Dit d’una altra manera, ell pot arribar a cobrar -si es complissin totes les variables que s’especifiquen en el seu contracte- un de cada 10 euros que factura l’entitat barcelonista. Les últimes renovacions que s’han signat han anat en aquesta línia, lleugerament per sota d’aquest percentatge. Però amb Messi, per alts que siguin els contractes, surten els números. Almenys fins ara, a l’espera del que pugui passar en els pròxims anys i l’execució de l’últim acord que es va segellar fa tot just uns dies. Ja no es tracta únicament del seu incalculable valor esportiu -la primera premissa, per descomptat- sinó que l’impacte del davanter sobre les finances és fins ara positiu, dona més del que costa malgrat que és el futbolista més ben pagat del planeta.
Mirar al planter per combatre-ho
La solució -apunten-és al futbol base. Quan un jugador aterra al Barça des d’un altre equip parteix d’un bon contracte inicial, que a vegades fins i tot triplica el contracte del seu club d’origen. En canvi, els futbolistes que fan el salt al Camp Nou des del planter tenen un punt de partida molt més baix. El cost de l’operació amb els joves de La Masia -al marge que no hi ha traspàs-és molt inferior, i això permet que el Barça destini els diners als grans cracs i els futbolistes indispensables que marquen la diferència. Una pràctica que s’intenta recuperar a Sant Joan Despí després d’uns anys amb grans dificultats per generar talent propi.