Simone Biles, la millor esportista dels Jocs fora de la piscina
L’americana, de 19 anys, marxa de Rio amb quatre ors i un bronze
BarcelonaFora de la piscina, els Jocs Olímpics de Rio ja tenen reina: la nord-americana de 19 anys Simone Biles. Les seves inigualables acrobàcies en la competició de terra, que ja van merèixer la portada de la revista Time la setmana abans d’arrencar la competició, li van donar el seu quart d’or en la competició de gimnàstica artística.
Després de la dolorosa fiblada de dilluns per no aconseguir l’or en barra, Biles va tornar a mostrar-se infal·lible i impassible, com ho ha estat fent durant els últims tres anys, en què ha aconseguit tres Campionats del Món consecutius. Ahir a la nit, amb la seva perenne rialla, l’americana va tancar la seva participació a Rio amb quatre ors i un bronze, el tercer millor esportista de la competició per darrere de Michael Phelps (cinc ors i una plata) i Katie Ledecky (quatre ors i una plata).
Biles va rubricar els Jocs amb una actuació de 15.966, per davant de la seva compatriota Alexandra Raisman (15.500) i l’anglesa Amy Tinkler (14.933). Sempre en moviment, dinàmica i riallera, Biles va demostrar que té una “tècnica i una potència muscular que la fan única”, sentencia Álvaro Montesinos, responsable de gimnàstica artística del CAR de Sant Cugat. En els 88 segons que va durar l’exercici que la va coronar a la part més alta del podi, la gimnasta de Texas va exhibir la seva principal virtut, una força que ningú més té: és un torrent desbocat que no s’atura mai. Biles vola, però sempre aterra amb precisió. I, entre el seu llegat, més enllà dels ors que acumula, un element únic que porta el seu nom des que va fer-lo per primera vegada l’any 2013: el Biles. Ahir, a la segona diagonal, el va fer per acabar-se de guanyar el públic que omplia el pavelló.
Un exercici que porta el seu nom
El Biles és un doble en planxa -un doble mortal amb el cos estirat- amb mig gir final per tancar la diagonal que s’inicia amb una rodada amb flic-flac. Un exercici de “dificultat màxima” perquè es perden els “punts de referència” mentre la gimnasta s’eleva, explica l’entrenadora Mireia Pont. “Clavar els peus a terra en la recepció és molt difícil, porta molta inèrcia i pot sortir fora”, afegeix Montesinos, que considera que un gir complet, i no de 180º com fa l’americana, “és més controlable”. Biles el va clavar, elevant-se com ningú gràcies a la seva potència de cames i clavant els peus a terra en la recepció. “Per a ella, les finals són com un entrenament, per això té aquesta seguretat”, explica l’extècnic de la selecció espanyola Toni Llorens, per entendre la manera com es mou l’americana.
Però Biles té camp per millorar. La gimnàstica artística femenina és un esport en què els jutges puntuen els vuit exercicis amb més dificultat, que barregen la part acrobàtica -on Biles és inigualable, va partir d’una nota de dificultat de 6.900, molt superior a la resta- i les coreografies. “És molt acrobàtica, explosiva, espectacular, però l’expressió, la dansa, no l’explota tant”, resumeix Pont, que contraposa l’estil de l’americana al de les holandeses, situades a l’extrem contrari, apostant per un exercici que “sembla ballet”, però que no van poder situar ahir cap finalista en la prova individual de terra. Llorens comparteix la mateixa idea: “És tot força, robòtica a vegades, brusca, encara li falta elegància i feminitat, un punt de delicadesa”. Tot i això, “no li fa falta millorar en aquest camp per guanyar”, assegura Pont, que no dubta que si l’americana vol té corda per mantenir l’hegemonia en els pròxims dos Jocs.
De Comaneci a Biles
Llorens té clar que Biles és “la culminació d’un llarg procés” que va iniciar-se fa més de 30 anys, quan Béla Károlyi va abandonar Romania per instal·lar-se als Estats Units, i es va endur amb ell una manera de treballar que havia regnat en la gimnàstica mundial. Károlyi havia sigut l’entrenador de Nadia Comaneci, la gimnasta perfecta que va aconseguir un 10 als Jocs de Mont-real l’any 1976. “Als Estats Units tota era força, acrobàcia, i Károlyi i la seva dona, Martha, comencen a combinar la seguretat de les romaneses amb la potència clàssica dels americans”, explica Llorens. Un procés que culmina amb Biles -el producte més perfecte d’aquest camí iniciat a principis dels 80-, però on encara hi ha marge per millorar, aportant la “delicadesa que tenien els exercicis de les romaneses i les soviètiques”, per acostar-se encara més a la perfecció de Mont-real.