Silenci, només per un minut

Ni tan sols per honorar la memòria de Josep Lluís Núñez es va guardar estrictament, al marge de les opinions que suscitin les múltiples arestes del personatge, un minut de silenci al Camp Nou. Es va dur a terme un homenatge, certament, durant un minut, fet per si sol remarcable si es considera l’afany d’alguns col·legiats de no alterar l’escaleta prepartit. Però al coliseu blaugrana el silenci en aquests instants és bandejat des que sona per megafonia un fragment d’El cant dels ocells, que mai havia estat una música mortuòria i sí nadalenca o de bressol, fins que l’incivisme va comportar aquesta trista accepció. No cal passar gaire temps a l’hemeroteca per trobar minuts de silenci esguerrats per consignes o protestes proferides des de la graderia, en ocasions sense vincle amb el motiu de la cerimònia. I sol passar que el primer bram encén la resposta de rebuig de la majoria de l’estadi, i el condol es dilueix en una paradoxa infantil: fer callar la classe a crits.

També és paradoxal que la fórmula del minut de silenci s’originés, aquest any en fa cent, al Regne Unit. La cultura anglosaxona del decés convida més a celebrar les consecucions del difunt en vida que a plorar-ne el traspàs, però el milió llarg de súbdits de l’Imperi Britànic morts durant la Primera Guerra Mundial mereixien un tribut sentit i greu. A Anglaterra s’atribueix la proposta de lligar silenci amb record a Sir Percy Fitzpatrick, un polític sud-africà que va considerar adient commemorar així el primer aniversari de l’armistici a tota la Commonwealth, en lloc de festejar que els alemanys van ser humiliats. El rei Jordi V va acceptar la idea, però va escurçar la intenció inicial de Fitzpatrick. En lloc de cinc, serien dos els minuts en què la nació restaria en el buit sonor més absolut: “Ja és prou per a una senyora gran que observi el dol dreta i al carrer”, es va explicar des de Buckingham. A Austràlia reivindiquen que Fitzpatrick va ser un simple intermediari d’una iniciativa d’un periodista de Melbourne, Edward George Honey, que havia servit a l’exèrcit de Sa Majestat i s’havia establert a Londres. Allà va publicar, al London Evening News i sota pseudònim, un text amb el mateix prec que més tard arribaria a mans reials. La quietud que acompanyava els procediments fúnebres des de sempre s’havia institucionalitzat com a símbol.

El novembre del 2005, al camp del Manchester City, es va ordenar guardar un minut de silenci per la mort de George Best, icona del rival ciutadà. Van ser seguidors del Liverpool, l’adversari d’aquell dia, els que el van rebentar: mal averany si el ritual ja no es respectava ni al país on es va codificar. Ara s’assembla més a la mofa dels aficionats argentins que demanen, per a un rival en desgràcia, “ Un minuto de silencio para [nom de l’equip], que está muerto ” al ritme dels timbals.