Silenci, hem tornat

El gener, que va començar de la pitjor manera, ha acabat amb un Barça com feia anys que no vèiem. L’equip ha demostrat -i s’ha demostrat a ell mateix- que torna a tenir futbol i gana per guanyar a qualsevol, per més agressiu que sigui el contrincant. Silenci, doncs, que el Barça ha tornat.

Els tres partits del 2015 contra l’Atlètic, més enllà d’haver-los guanyat tots, arrosseguen dues bones notícies. Primera, no hi ha cap ferit greu a la plantilla del Barça. Tal com rasquen els esbirros de Simeone, és tot un mèrit. I més ahir, que no van saber perdre. I, segona, l’equip s’ha adonat que no s’arronsa i que, amb aquest caràcter i l’autoestima alta, pot tornar a pensar a il·lusionar l’afició i guanyar títols per mèrits propis. Ahir el Barça no es va arronsar en unes condicions i un escenari on, en els últims anys, s’hauria fet petit. El Barça, que n’hauria tingut prou aguantant el resultat, va sortir amb una alineació per guanyar el partit. L’Atleti, que havia d’anar a marcar, també es va presentar fidel al seu estil i, oh sorpresa, als 40 segons ja guanyava. I l’equip no es va posar nerviós. Messi va rebre dues puntades d’expulsió de Mario Suárez en els primers minuts i els jugadors del Barça van mantenir la calma per no entrar en la picabaralla, que hauria beneficiat els qui viuen més còmodament en l’hàbitat de la tangana.

Gil Manzano es va inventar un penal de Mascherano -clarament fora de l’àrea- i, en la injustícia flagrant, l’equip va demostrar novament una gran fortalesa mental. Després, ja amb el 2 a 3 i el rival amb un expulsat al túnel de vestidors, els homes de Luis Enrique van gestionar amb intel·ligència una segona part que només passarà a la història pel llançament de sabata d’Arda Turan a un àrbitre. (I, per cert, només li va ensenyar targeta groga.)

Luis Enrique, en un atac de sentit comú, va presentar l’alineació que compta els partits per victòries i va ensenyar que no només el control absolut de la pilota ens converteix en un equip molt perillós.

A Diego Pablo Simeone, que va demanar que els seus jugadors lluitessin cada minut del partit com si fos l’últim de la seva vida (i a fe de Déu que li van fer cas), li ha de doldre molt veure que el Barça, ahir, el va derrotar amb la seva pròpia medecina: dos contraatacs de manual i un gol a la sortida d’un córner. Això sí, amb una diferència important. Aquest Barça no va a buscar la cama del rival. Només intenta buscar la seva porteria.