'Show me the money!'

Aquests dies em revisita la reflexió que l’exvicepresident econòmic Jordi Moix es va atipar de pronunciar per justificar els darrers números desastrosos –tot i que maquillats– que van deixar d’herència abans de sortir en globus: sostenia que ells no havien portat la pandèmia ni tampoc les set plagues d’Egipte. De l’afirmació sobre l’origen del virus no en dubtem, però tot i no ser grans lectors de l’Antic Testament, podem concloure que al Barça que s’ha trobat la nova junta només li falta una tempesta de foc i pedra per acabar de decretar-lo zona catastròfica. A la llista de greuges, sobrepreu amunt, sobrepreu avall, ara hi hem afegit els 600.000 euros que es van pagar per l’auditoria teledirigida del Barçagate. Per cert, senyor Moix: la Bíblia diu que no eren set plagues, sinó deu. Fins i tot amb la metàfora es va quedar curt.

S’han complert tres mesos des que Laporta va guanyar les eleccions i cada dia es constata una mica més que l’optimisme que desprenia la nit del 7 de març és molt difícil de traslladar a fets concrets en plena economia de guerra. Si ens fixem en la planificació del primer equip, el paradigma de què és ara mateix el Barça és el que ha passat amb Wijnaldum. El migcampista volia venir, Koeman el portava tatuat, arribava lliure de traspàs –requisit indispensable– i el seu fitxatge estava encarrilat… fins que va aparèixer el PSG. Com el personatge de Cuba Gooding Jr. a Jerry Maguire, Wijnaldum va posar-se a cridar "Show me the money!” i es va acabar el partit. Un bon pròleg per a Depay: el Barça no té marge per especular amb la massa salarial i, no ens enganyem, ja no és l’equip seductor que provocava que qualsevol volgués fer tots els sacrificis del món per venir a jugar o a recollir les tovalloles.

“Per cada 100 milions d’euros que s’alliberin, només en podran entrar 25”, va concretar Laporta. El forat que ha generat el que s’han estat embutxacant els jugadors gràcies a Bartomeu és tan profund que plantar-se es converteix en una obligació. El gran pecat dels dirigents dels últims anys va ser pensar que el creixement d’ingressos ho podria tapar tot i ara no hi ha espai ni per a les il·lusions. Per aconseguir sobreviure, a més, urgeix l’aprovació del refinançament del deute per uns 525 milions d’euros a l’assemblea canviant del 20 de juny. Tot el que està passant, més enllà d’una reacció per parar el cop del moment, hauria de significar també un canvi de model de la gestió del club. Les set o deu plagues d’Egipte no haurien de tornar mai.