La seva final i la història de moltes
El Barça elimina el Bayern i competirà contra el Lió per una Champions convertida en premi a la secció
BarcelonaTothom s’abraçava i tothom reia. L’eufòria que havia convertit el Miniestadi en una gran celebració quan l’àrbitra va xiular el final encara recorria el túnel de vestidors una hora després del partit. Tot eren somriures, tot eren ulls que brillaven d’emoció. Les càmeres buscaven una imatge que resumís l’alegria de saber-se finalista de la Champions per primera vegada a la vida del club. Els periodistes buscaven unes paraules que resumissin l’èxit d’haver eliminat el Bayern Munic, l’orgull d’haver resistit vint minuts amb una jugadora menys, la moral d’haver derrotat un dels gegants alemanys.
Pels micròfons desfilaven Alexia Putellas, Andressa Alves i l’autora del gol d’ahir, Mariona Caldentey, i totes coincidien que estaven en un núvol. “Estic tremolant, no m’ho crec. És un dia per recordar, és un dia espectacular. Ens mereixem celebrar-ho i gaudir del moment”, deia l’atacant de Felanitx, a peu de gespa i encara amb la pell de gallina. S’hi sumava a la zona mixta l’extrem brasilera, una de les primeres estrangeres que va reforçar la secció el 2016 i que va fregar el gol de la sentència als minuts finals. “Estem molt contentes, portar aquest escut és molt important per a nosaltres, i també el suport del club. Hem hagut de patir juntes i ara toca gaudir, l’emoció és molt gran. Vinc del Brasil, estic lluny de la família, i arribar a jugar una final de la Champions és molt important per a mi”, deia emocionada. A Alexia Putellas, una de les que millor va respondre a les envestides alemanyes, també se li trencava la veu, i ja apuntava al futur. “Estem molt cansades però molt contentes. Aquesta final era un dels objectius, l’hem complert i ara ja pot passar de tot”. El Barça és a 90 minuts de fer encara més gran la història: la gran cita serà el 18 de maig al Ferencváros Stadium de Budapest, i el rival l’Olympique de Lió, que va empatar a un contra el Chelsea i va fer bo el 2-1 de l’anada. Les franceses, clarament favorites però cada cop menys invencibles, han guanyat sis Champions i busquen el quart títol consecutiu.
Record a les primeres guanyadores
Però ahir encara no era dia de pensar en aquest enfrontament. Era dia de revisar el que s’acabava d’aconseguir, d’agafar perspectiva. Les mateixes protagonistes van sentir que havien de mirar enrere per entendre la fita que acabaven d’assolir davant de 12.764 persones, xifra rècord de l’equip al Mini. “Estem orgulloses de tots els que han apostat per nosaltres, de la gent que ja no està amb nosaltres i que ha format part d’aquest projecte”, deia Marta Torrejón, refrescant la memòria.
Fa sis anys i mig, el setembre del 2012, el Barça s’estrenava a Europa amb una derrota incontestable de 0-3 contra l’Arsenal. Aquella tarda va marcar els esglaons que calia anar pujant per acostar-se a l’elit europea que ara es trepitja amb valentia i fermesa. D’aquell dia es mantenen Alexia, Melanie Serrano, Gemma Gili i Vicky Losada. A la llotja n’hi havia una altra, Laura Ràfols, ja retirada i suplent aquell dia, i que va sortir del Mini signant autògrafs i fent-se fotografies amb la canalla que esperava les seves ídols. “Això és un premi, un reconeixement a molts anys de feina. Aquí tenim jugadores que van començar fa 14 anys amb el primer equip del Barça. Han canviat moltes coses des d’aquell dia i estic molt content per elles. Estic molt content per l’ staff, també, que hi dedica moltes hores. És una fita històrica per al club, hem lluitat molt per a això”, defensava Lluís Cortés.
El tècnic va tenir paraules de record per als anteriors tècnics, Xavi Llorens i Fran Sánchez. Precisament Llorens es va deixar veure pel camp, convidat a la festa, també. Enfilava les escales per sortir i recordava, com si fos ahir, aquelles tardes d’un Mini invisible, solitari, encara no descobert pels mitjans. “Això és mèrit de moltes. De les que es van entrenar aquí a la nit, de les que van trepitjar aquells camps de l’Hospitalet Nord, de les que jugaven quan no érem ni Barça”. De les nenes i dones que, fa dues dècades, compartien l’únic vestidor que cedia el club per al femení. D’Élise Bussaglia, que va marxar al gener però que va voler baixar al vestidor per compartir l’alegria amb les seves excompanyes. També és mèrit de l’excapitana Ruth Garcia, que es va fondre en una abraçada amb Sandra Paños, agraint-li la seva doble i espectacular intervenció per evitar l’1-1 de Jill Roord. Fins i tot Marc-André ter Stegen se’n va fer ressò a Twitter. Al Mini, l’únic del primer equip masculí que va vibrar amb el partit va ser Carles Aleñà. També hi havia Ernesto Valverde, sempre implicat amb el futbol femení des dels anys de Bilbao. “Entre tots hem de fer que això no pari d’avançar”, insistia Llorens.
La millor garantia que això no passarà és la connexió que es va establir entre el Mini i les jugadores. Engalanat amb un mosaic blaugrana, l’estadi va empènyer l’equip quan ho va passar pitjor. L’escaire de Leupolz, la rematada desviada de Däbritz i el remat bloquejat de Rolfö van ser les millors ocasions del bombardeig alemany. Però l’equip va resistir lluint maduresa, lluint força. El Barça, que ahir era un equip format per desenes de petits Barces anteriors, va demostrar que ni es fa història cada dia ni es fa història en un dia. Que elles jugaran la final que tantes han somiat.