"Vaig detectar que tenia un problema greu: els fantasmes no em deixaven dormir"

BarcelonaDesprés que l'any 2001 un accident laboral li provoqués una lesió medul·lar que el va deixar en cadira de rodes, Sergio Garrote va utilitzar el ciclisme de braços (handbike) per reinventar la seva vida. La lesió tetraplègica li va deixar seqüeles importants, però ell fuig del paper de víctima. "Soc més feliç que qualsevol persona que pot caminar", diu mentre es prepara per als Jocs Paralímpics de París 2024. La seva última lluita té a veure amb la salut mental.

"Soc ciclista paralímpic i la meva especialitat és la handbike. El casc és un dels accessoris de protecció obligatoris, tant per entrenar-te com per competir, però només protegeix la façana. Ens hem preocupat massa pel cos de l'esportista i hem oblidat la ment. Quan vaig començar a competir, em van ensenyar a entrenar-me i a millorar, però ningú em va ensenyar a gestionar la meva ment", adverteix Garrote.

"El passat mes de juliol, quan faltava un mes i mig per al Campionat del Món, vaig esclatar. No podia més. Vaig patir un gran bloqueig mental que va paralitzar la part física. Mentalment estava destrossat. Vaig recórrer a un psicòleg esportiu, dos terapeutes i una psiquiatra. Em van desbloquejar i vaig poder fer el millor Mundial de la meva vida. Mai havia tingut uns resultats tan bons", avança.

"Quan parlem de salut mental, les paraules importen. Últimament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials n'estan parlant, però sense voler se li està donant una connotació negativa. La salut mental no és més que salut, pot ser bona o dolenta. Durant la vida, qualsevol esportista té moments de desequilibri", analitza Garrote, que fa unes setmanes va oferir una ponència durant el congrés Esport i Salut Mental, la XV edició del Fòrum Olímpic.

"La pràctica esportiva aporta un estil de vida saludable i bona salut mental. El 97% de les persones que practiquen esport reconeixen tenir una bona salut mental. Els esportistes d'alt nivell tenen una alta exigència mental. Des que som petits la societat ens inculca una formació competitiva. La disciplina és un valor bàsic per complir els teus objectius. La clau és centrar-te en les coses que pots controlar i obviar la resta, però això és molt difícil. Si intentes controlar-ho tot, comences a desequilibrar-te perquè és impossible", recorda.

Garrote treballa amb psicòlegs esportius des del 2018. "Jo pensava que el meu problema era la gestió de la competició, però em vaig adonar que un especialista mental fa la mateixa falta que un fisioterapeuta. Quan et lesiones, tothom té clar què has de fer. Quan tens un desequilibri mental és diferent. Vaig detectar que tenia un problema greu: els fantasmes no em deixaven dormir", aclareix.

"Plorar no és una debilitat"

"Quan vaig esclatar, vam identificar els aspectes del meu entorn que estaven sent negatius. L'esport és pura emoció, però ningú t'ensenya a gestionar les emocions. Normalment, t'ensenyen a gestionar la competició, però l'esportista també necessita ajuda quan no està competint i no té els focus sobre ell. Jo ocultava a tot el món les meves emocions. Els esportistes pensem que plorar pot ser un símptoma de debilitat", diu.

La gestió de les expectatives és un altre dels punts importants. "No venen donades per la societat sinó el teu entorn més proper. Sense ser-ne conscient, pot fer un gran dany", resumeix el ciclista, que també posa l'accent en els companys de selecció. "La competició comença dins del grup", aclareix.

"Segons la meva experiència, hi ha factors d'influència negatius, com ara el mòbil i les xarxes socials. És una comparació constant entre el que fa l'esportista i el que la societat espera d'ell. Són una farsa. Els esportistes posem el que la gent espera de nosaltres. Moltes vegades ens oblidem de la persona", adverteix Garrote.

"La por és un element important. Hem d'aprendre de les emocions i revertir-les en un aprenentatge. Les derrotes i les victòries s'han de saber gestionar. Després de ser campió olímpic, vaig esclatar a plorar. No podia més. Vaig retornar les dues medalles i el diploma i vaig demanar que em retornessin a casa amb urgència. Ja havia fet el que ells volien", argumenta.