El 1936 Guillermo Eizaguirre va decidir allistar-se a l’exèrcit franquista per participar en la Guerra Civil. Nét d’un militar basc i d’un magistrat de l’Audiència Nacional destinat a Sevilla, Eizaguirre s’havia convertit en un dels millors porters del futbol, amb grans aturades a la final de Copa del 1935 entre el seu Sevilla i el Sabadell. Porter presumit, dels que jugaven amb jerseis de colors i ben pentinat, va decidir allistar-se a l’exèrcit franquista després de veure com el seu pare gairebé perdia la vida en un atemptat anarquista. Un cop acabada la guerra, va fer-se entrenador de futbol.
Simpàtic, ben plantat i amb experiència, Eizaguirre era el nom ideal per dirigir la selecció espanyola camí del Mundial del 1950. La decisió la va prendre el president de la Federació Espanyola, Armando Muñoz Calero, un falangista de la línia dura que s’havia allistat a la División Azul per lluitar a Rússia amb els nazis. Calero va demanar a Eizaguirre que fes bé la seva feina. El 1949 Espanya vivia aïllada i necessitava obrir-se al món, oferir una imatge amable per fer-se perdonar haver sigut més pròxima a Hitler que no als aliats, malgrat la neutralitat durant la guerra.
Durant els anys 40 i 50 les seleccions tenien una dicotomia en les seves responsabilitats: el seleccionador escollia els jugadors i un entrenador els entrenava. Equips com Itàlia, de fet, van arribar al Mundial amb tres responsables. Espanya ho va fer amb dos, ja que Eizaguirre va escollir el seu entrenador per dirigir la selecció espanyola: Benito Díaz. L’elecció d’aquest tècnic basc va sorprendre Muñoz Calero, ja que Díaz era un reconegut republicà que després de la caiguda de Sant Sebastià havia marxat a França, on havia conegut tècniques modernes d’entrenament. Un cop va tornar a casa, Díaz va ser interrogat i apartat de qualsevol càrrec amb responsabilitat. Fins que Eizaguirre va demanar que fos el seu entrenador. Muñoz Calero va acabar acceptant, però sense estar-ne gaire convençut.
Eizaguirre, un andalús amb nom basc, i Díaz, un basc amb cognom castellà, van acabar sent la imatge de les dues Espanyes de què parlava Machado. Units per la passió pel futbol, van portar Espanya a la quarta posició al Mundial del Brasil del 1950, la millor actuació d’un equip espanyol fins al 2010. Entre ells no parlaven de política. Només de futbol. Van ser amics fins a la mort d’Eizaguirre, el 1986.