La selecció que defensa un país que ja no existeix

BarcelonaQuan la selecció afganesa va debutar al Mundial de criquet derrotant Escòcia, als carrers de Kabul ningú va sortir a celebrar el triomf, com sí que passava no fa gaire cada cop que arribava una victòria. Els portaveus talibans en canvi, van felicitar els jugadors a les xarxes socials, malgrat que havien guanyat sota una bandera que ells mateixos han cremat. La selecció s’emociona quan sona un himne arraconat pel nou règim, el de l’Afganistan d'abans dels talibans. La selecció de criquet s’ha convertit en una mena de càpsula del temps que manté viu un estat fallit.

"Abans de l'arribada al poder per segon cop dels talibans, el criquet era de llarg l’esport on l’Afganistan tenia més èxit", diu Deivarayan Muthu, un periodista indi especialitzat en aquest esport. Quan Kabul va caure, la selecció ja preparava el Mundial d’aquests dies als Emirats Àrabs Units. Tothom va donar per fet que el criquet s’havia acabat. Però si aquest cap de setmana els afganesos derroten Nova Zelanda en el darrer partit de la fase de grups, tenen opcions d’arribar a les semifinals d’un Mundial per primer cop. Un petit miracle.

A l’Afganistan el primer partit de criquet es va jugar el 1839, però van ser tropes britàniques, les protagonistes. Eren aquells anys en què els britànics encara no sabien que serien un més de la llarga llista d’imperis derrotats a l’Afganistan. I l’esport no va arrelar. Per entendre l’èxit del criquet afganès modern, cal anar als camps de refugiats del Pakistan. "Els joves afganesos que van fugir de la guerra als anys 90 van aprendre aquest esport al Pakistan, on el criquet és de llarg l’esport més popular. Van aprendre, van millorar i alguns d’ells van arribar a les grans lligues. Molts, de fet, no han viscut mai a l’Afganistan", explica Muthu. En aquella època, els afganesos titllaven de "pakistanès"de forma despectiva qui jugava a criquet i cobrava uns dos dòlars a la setmana per jugar en equips modestos a l’altra banda de la frontera. La federació afganesa es fundaria el 1995 amb el retorn a casa de moltes d’aquestes famílies que tornaven amb un nou esport sota el braç, però la primera pujada al poder dels talibans va aturar-ho tot, inicialment, però finalment "el criquet va ser l’únic esport autoritzat pels talibans", diu Muthu, que afegeix: "De fet, la selecció va ser convidada a jugar amistosos al Pakistan just quan els nord-americans van envair el país, el 2001". Quan els talibans van caure, el criquet va fer un pas endavant gegant. Alguns dels seus jugadors han signat contractes ben sucosos a l’Índia, es va crear una lliga i es van construir estadis a totes les províncies, i es calculava que un milió d'afganesos jugaven a criquet. Els millors jugadors van esdevenir celebritats, amb patrocinadors i fama. I tal com demanava la Federació Internacional, també es va crear una selecció femenina.

"Les normes de l’Associació Internacional de Criquet permeten expulsar una federació que no tingui una selecció femenina, així que amb el retorn dels talibans al poder semblava que els afganesos serien expulsats del torneig, ja que la selecció femenina havia de desaparèixer", diu Muthu. Però el nou president escollit pels talibans per manar a la federació afganesa, Azizullah Fazli, va explicar a la cadena Al-Jazeera que les dones podien seguir jugant a criquet. "No hi ha cap ordre per prohibir l’esport femení, especialment el criquet. Tenim un equip de noies de 18 anys. Simplement cal respectar la religió, que no permet certa forma de vestir", va dir. Bona part de les jugadores han fugit a l’estranger, així que molts especialistes consideren que és un gest per salvar l’equip masculí, que va ser l'últim a arribar a la cita del Mundial per problemes amb els visats. Alguns jugadors han decidit renunciar a la selecció, com Rashid Khan, un dels millors llançadors, per por de les represàlies. I és que abans de cada partit, sona l’himne i apareix la bandera d’un estat que ara mateix no existeix. L’himne i la bandera de l’Afganistan derrotat pels talibans. El dia del debut al torneig, quan Escòcia va ser derrotada, cinc jugadors van plorar mentre sonava l’himne.

L’antic president de la Federació, que va fugir del país, explicava aquests dies a la premsa que “el criquet no representa cap partit, cap ideologia. Representa el que pot aconseguir l’Afganistan si està unit”, reflexionava Shafiqullah Stanikzai. El capità de l’equip, Mohammad Nabi, explicava en roda de premsa que només volen "donar alegries a la gent". Gairebé cap jugador vivia a l'Afganistan abans de l’ascens al poder dels talibans, però tots hi tenen família. "Aquest és l’equip amb el cor més gran que he vist en la meva vida", diu el seleccionador, el sud-africà Lance Klusener. Considerat un dels millors jugadors de la història –va ser escollit MVP del Mundial del 1999, quan va fer que Sud-africà gairebé arribés a la final–, Klusener s’ha passat els darrers dos anys entrenant per Zoom els seus jugadors, primer per la pandèmia i després per l’ascens al poder dels talibans. "Tenen ganes de demostrar que poden sobreposar-se. Tenen ganes de donar alegries, de reivindicar-se. És com un conte de fades, pels èxits aconseguits amb tan pocs recursos", deia abans del partit on gairebé derroten el Pakistan, un dels equips favorits per guanyar el torneig.