Segrestats per l’independentisme

Javier Tebas, president de la LFP, és un home d’idees fixes. No hi ha oportunitat que li posin un micròfon a la boca i que l’exdelegat de les joventuts de Fuerza Nueva a Osca no aprofiti per fer aparèixer els seus fantasmes.

Aquesta setmana, a la Cope, ha deixat anar que “el Barça està segrestat per l’independentisme”. L’obsessió de Tebas i la seva colla va a més i encara no han trobat el remei que els relaxi. No obliden el Concert per la Llibertat al Camp Nou, no perdonen que la Via Catalana entrés dins de l’estadi, no els agrada la samarreta de les quatre barres, els neguitegen les estelades i, a cada part de cada partit, els crits del minut 17.14 els provoquen urticària. I tot això s’esdevé, en els últims anys, amb el Barça de l’excel·lència esportiva, guanyant més títols que ningú, amb Messi acumulant Pilotes d’Or, amb Neymar exhibint-se i amb Luis Enrique aconseguint rècords que Gamper mai no va arribar ni a somiar.

Quines són les dues últimes gotes que han indignat els entorns fatxes? La reivindicació, per part del Barça, de la figura de Suñol, i l’homenatge a Muriel Casals. L’any Suñol, que algun malèvol a dins del Club ha rebatejat com l’any Vilarrubí pels minuts de glòria que el vicepresident ha tingut gràcies a aquesta iniciativa, s’ha concretat en l’acció de rebatejar la llotja, en un espai al Museu i en el finançament del documental amb Pere Arquillué en la pell del president afusellat. En un nou exercici de desinformació, s’ha posat de moda dir que Suñol era una figura oblidada quan, el 1996, ja es van fer diversos actes i homenatges en la seva memòria.

Pel que fa a Muriel Casals, la seva mort —sobtada i absurda— va merèixer un sincer comunicat del Club i unes paraules de Manel Vic per megafonia cinc minuts abans del Barça-Celta mentre, a la llotja, es reservava una cadira buida tapada per un llençol negre, una posada en escena naïf però feta amb bones intencions. Mal que els pesi, no tenim un Barça segrestat per ningú, tampoc per l’independentisme. Sí que en campanya electoral l’ANC i Òmnium van pressionar Benedito perquè es retirés per afavorir —deien— la candidatura independentista. Bartomeu, lluint triplet i trident, va guanyar de llarg i, en el seu discurs d’agraïment, va recordar la seva màxima: “Seguirem creixent i seguirem guanyant si som un club que fa costat al país en el seu moment més il·lusionant”. El Barça acompanya Catalunya fins allà on vulgui el seu poble. Què els empipa, doncs, als demòcrates de pa sucat amb oli? La catalanitat del Barça, la llibertat d’expressió i, gairebé, la de pensament.