Un segle de glòria dins de l’aigua

BarcelonaTot va començar a tocar del mar, evidentment. El 25 de febrer del 1921 es va fundar la Federació Catalana de Natació després d’una reunió a la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, el CADCI. Al capdavall de la Rambla, gairebé davant del monument a Colom. Aquell dia els representants del CN Barcelona, el CN Atlètic Barceloneta i el CN Sabadell van atorgar la primera presidència a Jaume Mestres i Fossas, el brillant arquitecte que va deixar la seva signatura en diferents instal·lacions esportives. Mestres ja era llavors president de la Federació Espanyola i, amb el seu amic Bernat Picornell, era una de les figures claus en aquells primers anys de la natació catalana, quan s'iniciava el camí que l’ha convertit en un dels esports més exitosos de Catalunya, amb més de 250 esportistes olímpics en disciplines com la natació sincronitzadada, el waterpolo o la natació. “El lema del centenari, «Entre tots i totes, 100 anys», intenta expressar com és la federació. S’han unit homes i dones, clubs, esportistes, àrbitres, tècnics, directius... Sense ells no seríem aquí", explica Enric Bertrán, president de la Federació.

Just en aquests mesos estranys de pandèmia, amb tantes piscines tancades en silenci durant mesos, la FCN celebra el centenari d’aquella primera reunió organitzada entre senyeres a la seu d’una entitat catalanista com era el CADCI. "Han estat mesos complicats i s’han ajornat alguns actes que teníem previstos. La natació és un esport que no pots practicar a casa, de manera que s’ha fet llarg tot plegat", admet la nedadora Jessica Vall. "És un esport segur, amb els protocols ben treballats. Molts clubs han patit baixes de socis. Ara cal mirar al futur", ha reconegut Bertrán.

La FCN va néixer especialment gràcies a l’empenta del CN Barcelona, l’Atlètic Barceloneta i el Sabadell, tres clubs pioners que encara avui en dia dominen la natació catalana. Ràpidament s’hi van sumar altres entitats com el CN Mataró, el CN Pop de Badalona, el Centre d’Esports de Lleida i tres clubs barcelonins més, com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Club de Mar i el Club Natació els XX. Actualment, la FCN la formen 128 clubs que sumen més de 17.000 llicències. Però la FCN ha viscut moments complicats, especialment després de la Guerra Civil Espanyola, quan va caure la xifra de federats i alguns clubs van desaparèixer.

Les primeres curses, a les aigües del port

Les arrels de la natació catalana són anteriors a la reunió del 1921, tot i que no cal anar gaire lluny de la seu del CADCI per recórrer els escenaris dels seus primers dies. El 15 de setembre del 1907, 18 valents van saltar a les aigües del port a la zona de les Golondrines per nedar en un circuit delimitat per una boia. Era la primera edició de la Copa Solé, una cursa impulsada per Manuel Solé, que l’havia pensat perquè fos el primer campionat d’Espanya de natació. La prova estava programada per al dia 27 d’agost, però va ploure tant que es va haver d'ajornar uns dies. El dia 15 de setembre seguia plovent, però 18 dels 21 inscrits van saltar a l’aigua entre les mirades de centenars de curiosos, poc acostumats a espectacles com aquell. Era una societat en part puritana, poc amiga de veure joves en calça curta suant i fent esport en públic, i en part oberta de ment, amb joves com Bernat Picornell i Manuel Solé aprenent de la resta d’Europa lliçons sobre l’esport modern.

Les cròniques expliquen que va guanyar l’alemany Edwald Poeschke en la prova dels 60 metres i el seu compatriota Adolfo von den Heyden als 1.500 m. L’èxit de la prova va fer que el 10 de novembre del 1907 es fundés el CN Barcelona a la seu del Gimnàs Solé, al tocar de la Rambla. Sí, la mateixa entitat on havia nascut el Barça poc abans. Aquest gimnàs, que havia fundat a la segona meitat del segle XIX Francisco Solé, es convertia en un espai clau per al desenvolupament de l’esport català modern. Diferents esports, federacions i clubs van tenir les arrels en aquest gimnàs, que també va ser seu de mitjans de comunicació, com la revista Los Deportes. Manuel Solé, nebot d’en Francisco, havia arribat de la seva Benissanet natal a Barcelona i es va convertir en el primer vicepresident del CN Barcelona, entitat presidida per Bernat Picornell, sense deixar de ser professor d’esgrima i de gimnàstica, i futbolista del Barça.

Era l’època dels sportsmen, que feien de tot. Picornell, en canvi, estava centrat en la natació. Nascut a Marsella, on havia descobert la natació moderna, seria l’ànima de la natació catalana organitzant els primers partits de waterpolo contra mariners anglesos de pas, ocuparia càrrecs a la Federació i organitzaria la primera edició de la Copa Nadal el 1908, tradicional cursa encara vigent avui en dia. El 1992 la piscina olímpica de Barcelona ja portava el seu nom com a homenatge.

Al CN Barcelona ràpidament li va sorgir un veí disposat a fer soroll, el Club Natació Atlètic (el 1922 es va fusionar amb el Barceloneta). I també el club que ha donat més esportistes olímpics, el CN Sabadell. De fet, el 23 de juny del 1918 es va construir la primera piscina a l’estat espanyol amb objectius eminentment esportius. Feia 25 metres de llarg i era a la ciutat vallesana, on la tradició de la natació segueix ben forta fins ara, com ho demostra l’equip femení de waterpolo o el fet de ser una de les cinc entitats catalanes amb més socis. La natació catalana va començar forta, i els primers nedadors participaven en torneigs internacionals abans i tot de la fundació de la Federació. Com Enric Claret, cinquè classificat en la Travessia dels Ports de Marsella, o Joaquim Cuadrada, sisè a la Travessia del Sena de París.

El naixement de la FCN va permetre organitzar campionats i donar un impuls a la construcció de piscines. Al darrere hi havia noms com els de Picornell, Solé o Mestres, que també lideraven els esforços per fer de Barcelona ciutat olímpica ja als anys 20. Aixecar una estructura esportiva era un projecte de país, era una manera de modernitzar la societat. Van ser uns anys apassionants, els 20, en què per primer cop es van organitzar competicions per a dones.

Les dones, obrint camí

I de fet, han estat les dones els que han arribat més lluny. I això que va costar, especialment als anys 40, quan amb el franquisme va tornar el puritanisme que no veia amb bons ulls que una dona fes esport. I encara menys amb banyador. Però a finals dels anys 50 l’Estat va començar a construir piscines, entre les quals les primeres cobertes de Catalunya, com les del CN Manresa (1955) i el CN Sabadell (1959). A més, el CN Banyoles ja havia consolidat la travessia de l’estany i arribaven els primers entrenadors estrangers, com l’hongarès János Gergely al CN Montjuïc i el neerlandès Kees Oudegeest al Sabadell. Noms clau en el salt de qualitat dels anys 60, quan Isabel Castañé esdevindria la primera nedadora que participava en uns Jocs Olímpics i Miquel Torres el primer català que pujava en un podi europeu al quedar subcampió d'Europa de 1.500 metres lliures.

Els noms de Maria Ballesté, Jaume Monzó, Santiago Esteve i especialment Mari Pau Corominas van convertir-se en referents per a una generació. Corominas, de fet, esdevindria la primera catalana finalista olímpica el 1968. "Anava amb tren de Barcelona a Sabadell, perquè el Sabadell tenia unes instal·lacions molt modernes, llavors. Amb tècnics holandesos, una piscina nova... Així vaig poder arribar a la competició internacional”, recorda la barcelonina, que va abandonar la natació de competició el 1970 quan tot just tenia 18 anys. “Llavors no era fàcil competir, i vaig deixar-ho el 1970, després dels Campionats Europeus de Barcelona, quan es va inaugurar les Piscines Picornell, per centrar-me en la carrera acadèmica. Però abans de deixar-ho, gràcies a un altre nedador, el Santi Esteva, vaig poder estar sis mesos a la Universitat d’Indiana amb un dels millors entrenadors de la història de la natació, Jim Doc Counsilmann. Va ser una experiència molt bonica”.

La veritable era d’or arribaria, esclar, amb els Jocs Olímpics del 1992. Ja abans la xifra de clubs i federats no havia parat de créixer, amb noms destacats com Aurora Chamorro, Natàlia Mas i especialment el primer català que havia guanyat una medalla olímpica, Sergi López del CN Montjuïc, amb el seu bronze als 200 metres braça en els Jocs Olímpics de Seül de 1988. El Jocs del 1992 van significar beques, diners i noves instal·lacions, amb la medalla d’or de l'hispanoamericà Martín López-Zubero, del CN Sabadell, als 200 metres esquena a les Piscines Picornell. Des de llavors, Barcelona no ha deixat de ser seu de torneigs internacionals de veure com la xifra de medalles en mundials i Jocs Olímpics es dispara gràcies a Erika Villaécija o el sabadellenc David Meca, que va posar de moda la natació en aigües obertes. Actualment, el gran nom és la nedadora de més èxit, la badalonina Mireia Belmonte, guanyadora de quatre medalles olímpiques: un or en 200 m papallona, dues plates (200 m papallona, 800 m lliures) i un bronze (400 m estils), entre Londres 2012 i Rio 2016.

El paper de la sincronitzada

Però la sincronitzada és la modalitat que ha donat més èxits a la natació catalana. Aquesta especialitat es va començar a practicar a Catalunya al finals de la dècada dels quaranta amb la formació del primers equips de ballet aquàtic al Club Natació Barcelona i al Club Natació Montjuïc. El gran salt de qualitat va arribar amb la fundació de Club Natació Kallípolis (1968). Si la primera heroïna va ser María José Bilbao, que va debutar en un Mundial, tot va canviar un cop Anna Tarrés va començar a entrenar una nova generació. La de Gemma Mengual, amb les seves 24 medalles mundials, 18 en campionats d'Europa i 2 medalles olímpiques. I després, Andrea Fuentes (4 medalles olímpiques i 7 de mundials) i Ona Carbonell, amb 11 medalles mundials i dues d'olímpiques.

En waterpolo, en què els primers catalans ja van ser olímpics el 1948, també han estat les dones les que de mica en mica han guanyat més títols, especialment al CN Sabadell, tot i que el gran nom és, sens dubte, Manel Estiarte, que va participar en sis Jocs Olímpics i va guanyar l’or el 1996. Disciplines que miren amb esperança al futur, pendents de si podran viatjar al Japó per ser olímpics d'aquí uns mesos. El camí que va començar a les aigües del port de Barcelona hauria de continuar, si tot va bé, a la capital japonesa.