Samaranch, el català que va transformar l’esport

BarcelonaSense ell Barcelona no hauria sigut olímpica. Joan Antoni Samaranch (1920-2010) va néixer el 17 de juliol del 1920 al carrer Bailèn de Barcelona, la ciutat que el va fer fora el 1977 però que li va posar la catifa vermella quan hi va tornar presidint el Comitè Olímpic Internacional (COI). “És la figura més important de l’olimpisme modern”, defensa Josep Miquel Abad, conseller delegat del Comitè Organitzador dels Jocs del 1992. Amb dos fills, set nets i desenes de càrrecs -un d’ells el de marquès de Samaranch, que li va concedir el rei Joan Carles I el 1991-, Samaranch vivia per als esports. Cada dia dedicava 45 minuts a fer gimnàstica, la tabla Sama, com ell anomenada als seus exercicis. L’esport, de fet, potser li va salvar la vida el dia que milicians republicans el van cridar a una comissaria perquè els constava que militava a la CEDA, un partit de dretes. Samaranch, amb 15 anys, es va posar uns pantalons curts de tenis per semblar un nen esquifit i innocent. El truc va funcionar.

Samaranch va ser el primer dels quatre fills del segon matrimoni de Francesc Samaranch, que ja havia tingut dos fills amb Francesca Rialp, morta víctima de la grip espanyola el 1918. La segona dona, Joana Torelló i Malvehy, era cosina de Rialp. Els Samaranch es van traslladar a una torre a la Bonanova, on Joan Antoni va créixer fascinant pels cotxes Hispano-Suiza que comprava el seu pare i rebent una bona educació a l’Escola Suïssa i el Col·legi Alemany. Amb els companys d’escola solia anar al pis d’un amic, on podien veure sense pagar els partits de l’Espanyol a l’estadi de Sarrià. No era una família polititzada, tot i que el pare, que tenia una fàbrica tèxtil, no veia amb mals ulls la República i tampoc era massa creient. De fet, quan va esclatar la guerra i va ser interrogat, els obrers de la fàbrica que tenia a Molins de Rei van parlar bé d’ell. La guerra, però, marcaria el jove Samaranch, que no oblidaria els milicians anarquistes que s’emportaven veïns que no tornaven mai més. “Un amic m’havia apuntat a les joventuts de la CEDA, però jo ni sabia què era. Tenia 15 anys”, es justificaria sobre la seva primera militància política. El 1938 es va allistar a l’exèrcit republicà per evitar represàlies. “Existia la possibilitat que detinguessin la meva família”, deia. I va ser així com va formar part de la Lleva del Biberó. “El meu superior portava espardenyes. Així que li vaig dir que, si em donava permís, li enviaria unes sabates. Les sabates les hi vaig enviar, però jo ja no vaig tornar. Només pensava en sobreviure”, explicava.

Acabada la guerra, va fer el servei militar, ara sota bandera franquista, estudiant peritatge mercantil i fent-se càrrec breument del negoci familiar mentre començava a jugar a l’hoquei sobre patins amb l’Espanyol, secció creada pel seu germà August. L’hoquei seria la porta d’entrada als despatxos. “Vam crear una federació d’un esport que gairebé no existia i es van organitzar amb èxit els Mundials”, recordava. A la pista era porter, però ràpidament va convertir-se en seleccionador de l’equip que guanyaria el Mundial del 1951 a Barcelona. Llavors la premsa parlava d’“hoquei sobre Samaranch”, perquè va proposar canviar el disc per una pilota rodona tenint càrrec a la Federació Internacional de Patinatge.

L’entrada al moviment olímpic

Samaranch també va fer de periodista esportiu sota el pseudònim Stick al diari La Prensa, en què el 1943 va escriure la crònica d’un Madrid-Barça de Copa que va acabar amb un resultat d’11 a 1. Al seu text, criticava la violència dels madridistes i l’arbitratge, motiu pel qual li van retirar durant mesos el carnet de periodista. Anys més tard cobriria els Jocs de Hèlsinki del 1952, en què “va descobrir que la seva vida seria l’olimpisme”, explica Juan Manuel Surroca, historiador olímpic. El seu futur seria als despatxos. I, per aconseguir-ho, s’havia afiliat a la Falange. La seva militància el perseguiria tota la vida. “La seva única ideologia era al pragmatisme”, defensa Josep Miquel Abad. “Crec que la gent ha entès que l’únic motor de la meva vida ha sigut l’esport”, diria ell mateix l’any 2002.

Samaranch passaria per diversos càrrecs a l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, fent contactes que li permetrien omplir-se les butxaques en negocis com la construcció de Ciutat Meridiana el 1963. El 1955 va formar part del comitè organitzador dels Jocs del Mediterrani de Barcelona i el 1956 ja va presidir l’expedició espanyola als Jocs d’hivern de Cortina d’Ampezzo del 1956. El 1960 va visitar els Estats Units per primer cop per trobar-se amb el president del Comitè Olímpic Internacional, Avery Brundage, amb qui compartia passió per l’art. “Tenia una visió molt moderna de l’esport, aprenia en els viatges que feia”, explica Surroca. Decidit a fer carrera al COI, va rebutjar ser president de la Federació Espanyola de Futbol, de la qual era vicepresident.

La seva carrera no s’aturava. Va ser escollit delegat nacional d’Educació Física i Esports, i va iniciar una campanya de promoció de l’esport amb mètodes moderns, com anuncis de televisió amb el lema “ Contamos contingo ”. A més, el 1966 va ser escollit membre del COI al congrés de Roma i apadrinat per un Brundage que, camí d’una audiència papal, li va dir que alguna dia ell seria el president... Curiosament, en aquell mateix congrés una candidatura de Madrid per organitzar els Jocs del 1972 va ser derrotada per Munic. “Samaranch era a la final de la Copa Davis de tenis a Austràlia el 1965 quan li van dir que Madrid es presentaria. S’ho va prendre malament, perquè ja llavors tenia preparada una candidatura de Barcelona”, explica Surroca.

President del Comitè Olímpic Espanyol (COE) del 1967 al 1970, semblava imparable. Però el 1970 tot va canviar, tal com explicava Josep Lluís Vilaseca a les seves memòries. El secretari general de Movimiento Nacional, Torcuato Fernández Miranda, va tenir un atac de banyes cansat de veure com, als actes, Samaranch era més popular. I el van apartar del COE. Ferit, Samaranch acabaria com a president de la Diputació Provincial de Barcelona el 1973, on el va enxampar la mort de Franco. I, per un cop, no va saber llegir la situació. Aquells mesos va seguir parlant bé de Franco però també va encarregar retrats de Macià i Companys per penjar al Palau de la Generalitat. Finalment va crear un partit anomenat Concòrdia Catalana que es proclamava hereu de les idees de Francesc Cambó. L’invent no va funcionar. En una ciutat on les esquerres recuperaven el centre de l’espai polític, el 1977 milers de persones van cantar “Samaranch fot el camp” a la plaça Sant Jaume per fer-lo fora de la seva ciutat.

“El rei va ajudar-me molt llavors. Em va dir que m’havia de dedicar a allò que sabia fer, l’esport”, recordaria ell. I va acabar d’ambaixador a la Unió Soviètica, on es va endur una imatge de la Moreneta. A Moscou “va guanyar-se la complicitat de les autoritats esportives darrere del teló d’acer. Va aconseguir aparèixer com una figura de consens en plena Guerra Freda, amb el suport dels llatinoamericans”, explica Surroca. El 16 de juliol del 1980 un espanyol era escollit president del COI per primer cop. Va guanyar en la primera ronda de votació amb 44 vots dels 77 possibles.

La renovació de l’olimpisme

Samaranch, que seria reescollit president del COI els anys 1989, 1993, 1997 i 2001, va renovar el moviment olímpic de dalt a baix i va construir la nova seu del COI i el Museu Olímpic de Lausana. Sota el seu mandat van entrar dones al consell directiu del COI per primer cop, tots els països van superar els boicots per participar als Jocs i es va crear tant la Federació Paralímpica com el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport, el TAS. El llegat de Samaranch és clau per entendre l'esport modern. Va modernitzar l'olimpisme donant veu als atletes, demostrant la seva gran habilitat per negociar, com va fer amb les dues Corees o buscant noves formes d'ingressos", explica Surroca. El COI que va agafar el 1980 no tenia gaire veure amb el que va deixar el 2001, quan va ser nomenat president honorari. "Va ser el gran impulsor del moviment olímpic modern. Sempre recordaré la imatge d'un home que sabia escoltar, respectar i empatitzar amb els seus interlocutors. Insistia que el diàleg i la diplomàcia eren fonamentals", va explicar fa uns anys Thomas Bach, actual president del COI. Sota la gestió de Samaranch, els Jocs van tenir la participació de tots els estats per primer cop i es van evitar boicots. "El 1956 ell ja volia que Espanya participés als Jocs de Melbourne, malgrat el boicot franquista per la invasió soviètica d'Hongria. Aquells dies, però, es va demanar a les ciutats amb relació amb el moviment olímpic fer onejar la bandera del COI com a símbol de pau. A Barcelona es va fer a l'Estadi Olímpic i Samaranch va dir que Espanya havia sigut «més hongaresa que els hongaresos». Estava en contra dels boicots", explica Surroca.

Samaranch, que també va impulsar l’Agència Mundial Antidopatge, deia que un dels moments més baixos del seu mandat va ser quan el canadenc Ben Johnson, campió dels 100 metres lliures, va donar positiu als Jocs de Seül del 1988. El moment més feliç, esclar, van ser els Jocs de Barcelona, el seu gran somni. “Si passa, podré morir feliç”, havia admès el 1980, poc després de ser escollit president del COI. De fet, el 1970 ja havia dit al llavors alcalde, Josep Maria de Porcioles, que calia portar els Jocs a la ciutat. El que no podia imaginar llavor és que ho faria amb socialistes, comunistes i catalanistes de companys de viatge. Gent com l’alcalde de Barcelona Narcís Serra, a qui va visitar el 1979 per dir-li: “Si soc escollit president del COI i tu fas el pas, Barcelona serà escollida”. Serra, que havia format part dels que l’havien fet fora de la ciutat el 1977, es convertiria en un aliat quan va marxar com a ministre del govern de Felipe González i va deixar pas a Pasqual Maragall a la plaça Sant Jaume. Samaranch va desbloquejar moltes reunions complicades, com una en què Jordi Pujol exigia que el català també fos llengua oficial dels Jocs, al costat del castellà, l’anglès i el francès. “Samaranch deia que si hi havia una taula, hi havia una solució”, diu Surroca. Josep Miquel Abad, doncs, va acabar com a cap d’una candidatura cuinada a foc lent amb sopars a casa de l’empresari Leopold Rodés, en què Samaranch aconsellava una candidatura amb la qual va ser “més exigent que amb les altres” precisament per ser la seva, tal com va admetre. De fet, va demanar dos cops el cap d’Abad, amb qui inicialment no es va entendre. “Era molt exigent. La frase que més deia era «Això no va bé». Però, sense ell, no hauríem tingut Jocs. I ho dic jo, que tenia una posició privilegiada per dir-ho. La ciutat ha sigut desagraïda amb ell”, defensa Abad, que venia del comunisme, sobre un dirigent que venia del Movimiento Nacional.

Samaranch va poder veure fet realitat el 1992 el somni d’uns Jocs a Barcelona, i va tornar a una ciutat on també seria president de La Caixa i membre del consell directiu del RACC. Va morir el 21 d’abril del 2010 i no té cap carrer amb el seu nom, malgrat que l’Ajuntament hi va votar a favor el 2012. Les associacions de veïns i veïnes s’hi van oposar i van recordar “la seva implicació amb el franquisme” i el seu paper en “l’especulació” de Ciutat Meridiana. La seva figura encara genera debats. I el seu cognom encara és important al COI, ja que el seu fill, Joan Antoni Samaranch Salisachs, és vicepresident del COI. La nissaga continua.