La saltimbanqui que es llança a l'aigua des de 20 metres

BarcelonaMirar a baix i sentir el buit. A dalt de trampolí hi ha molt poc temps per pensar, però les imatges i sensacions se succeeixen sense aturador. I si surt malament? ¿I si no calculo bé i caic malament a l'aigua? Els salts extrems estan reservats a un grup d'escollits. Poques persones al món són capaces d'enfilar-se a 20 o 27 metres d'altura i llançar-se a l'aigua fent mortals i piruetes. Celia Fernández (Madrid, 1988) va descobrir aquest esport per pura casualitat i ara no s'imagina la seva vida sense el vertigen de pujar a la plataforma. La Celia, però, no es conforma amb els salts extrems. A banda, dedica la major part del seu temps a preparar les oposicions per ser bombera i és especialista de cine.

"El Cirque du Soleil va pel món fent audicions i buscant gent que siguin gimnastes o saltadors, gent amb base acrobàtica, com jo –relata Fenández–. Ens van fer proves físiques i després ens van demanar que féssim salts a l'aigua. Va ser la meva primera presa de contacte. Després d'allò vaig decidir continuar amb aquest esport i apuntar-me a un club de Madrid a la categoria d'adults. No tenia cap mena d'ambició per competir ni molt menys! Quan vèiem els vídeos dels professionals pensava: bua, un dia vull fer això! Però com si deia que volia tenir un Ferrari, saps? [riu]", recorda la saltadora, que encara se'n fa creus d'haver competit en un Mundial i formar part del circuit internacional de high diving (salts extrems) en tan poc temps.

Salts, bombera i cine

Des que es va iniciar en els salts fins que va arribar al circuit mundial van passar quatre anys i la saltadora encara recorda vivament els seus inicis. "Arribar a competir va ser brutal, però em va generar una mica sentiment d'impostora. Va ser com si estigués fent una cosa que no hauria de fer, com si no hagués de ser allà –confessa–."La meva rutina és saltar des de 20 metres a l'aigua. El més xulo és pensar que em puc guanyar la vida amb això. És brutal. Fa uns anys veia que la gent es podia guanyar la vida amb l'art i fent el que més li agrada, i era el meu somni. I l'altre dia just hi vaig caure: és el que m'està passant. M'he passat el joc!" [riu]

Aquest any enceta la quarta temporada com a professional i admet que les sensacions sobre la plataforma han canviat amb el pas del temps. "Al principi, tenia uns nervis molt físics: tremolava, tenia pessigolles a la panxa... A més, tenia molts mals pensaments i donava voltes a tot el que em podia passar en negatiu. Ara estic en un punt que els meus sentiments s'apaguen. He aconseguit fer callar la ment i només penso en el salt, en els aspectes tècnics del que he de fer. He tingut una evolució mental molt clara", recalca Fernández. La part mental és de les més importants en aquest esport. Els salts en si, encara que requereixin una gran preparació física, demanden una pau i estabilitat mental decisives a l'hora de saltar des de 20 metres. "Els moviments són una cosa que fa el cos per pura repetició. Jo no hi penso, el meu cos ho fa. Jo confio 100% en ell. Si et poses a pensar comences a ratllar-te. Has de confiar en la feina prèvia feta i en el teu propi cos. Si et poses a pensar en coses, és pitjor, perquè sents que no ho pots fer. Llavors segur que el teu cap et diu que no i no et pots llançar", afegeix.

Por i valentia, dues cares de la mateixa moneda

Hi ha moltes pors que van de bracet dels salts extrems. L'altura, la velocitat, l'entrada a l'aigua... Però el que més preocupa als atletes és "perdre's". "Jo sé en tot moment on és l'aigua i on soc jo. Salto amb els ulls oberts. Cada cop que faig una acrobàcia, després he de mirar l'aigua per saber que vaig bé. El problema apareix quan obres els ulls després de tancar-los per fer l'acrobàcia i on hi hauria d'haver aigua no hi ha res i estàs mirant al cel. Aquesta és la por més gran, perdre't", confessa la saltadora amb la pell de gallina.

Ara, entrenar-se de manera adequada i completa per a aquest esport no és gens fàcil ni pràctic. "No hi ha gaires piscines al món on tinguin plataformes a tanta altura. El que fem és saltar des de 7 i 10 metres i practiquem els salts per parts. Després, el que busquem són llocs a l'exterior que tinguin les altures que volem. Ara tinc fitxat un lloc prop de Madrid que té 19 metres d'altura, i allà hi puc practicar. Anem buscant llocs com podem", relata Fernández. "Des de fa 3 anys, l'esport està evolucionant molt. La gent està entrenant molt més i millor en les altures reals. Cosa que ajuda a fer que l'esport evolucioni moltíssim. Els salts són molt més complexos, ara", conclou il·lusionada per un futur prometedor.