El salt de trampolí més estrafolari de tots els temps

BarcelonaEls fets van passar ara gairebé seixanta anys, el primer dia de l'any 1966. El primer sol del nou any anava sortint per darrere dels Alps a l'estació alemanya de Garmisch-Partenkirchen. Els organitzadors del popular concurs de salt de trampolí havien anat a dormir poc després de les campanades, per anar encarregant-se de tenir-ho tot a punt. I va ser llavors quan van veure venir l'Stanisław Marusarz. Tothom el coneixia, al vell Stan. Era un campió de salt polonès que havia guanyat un munt de coses els anys trenta. Després de la Segona Guerra Mundial, havia seguit competint, però ja era massa veterà, així que havia passat a fer d'entrenador. Fa seixanta anys, Marusarz tenia 53 anys i era a Garmisch-Partenkirchen, ja que li havien donat una medalla a un sopar de gala. De fet, quan va acostar-se als jutges de la competició encara portava l'elegant vestit, amb americana i corbata, amb el qual havia celebrat la nit de Cap d'Any. "Avui salto", va dir Marusarz. "Tens equip?", li van respondre. No, no en tenia. Tampoc li va fer falta, era un home sense por. I aquell primer de gener va fer el salt de trampolí més curiós de tots els temps.

En Stanisław Marusarz era un home valent. Un d'aquells personatges amb els seus somnis al qual havia passat per sobre el tren de la història. Com a tots els polonesos d'aquella època, vaja. Nascut a Zakopane, a la frontera polonesa de la serralada dels Tatra, de menut ja se sentia fascinat pels cims que veia des de casa. De la zona de Zakopane han sorgit alguns dels millors escaladors del planeta, tot i que Marusarz preferia esquiar. A casa seva tots ho feien, de fet, ja que el pare en sabia molt perquè era guarda forestal. Amb deu anys ja va participar en un primer concurs de salts, i amb setze, pujava al podi d'un concurs en el qual inicialment no l'havien volgut per ser massa jove. Mai acceptava un no com a resposta. Marusarz aviat es va unir als millors saltadors d'esquí de Zakopane, i va creuar per primer cop la frontera per anar a la veïna Txecoslovàquia per competir i seguir aprenent. El 1931 va guanyar les competicions de salt d'esquí a Zakopane i es va proclamar subcampió polonès. Aquesta medalla de plata li va obrir les portes dels Jocs Olímpics del 1932 a Lake Placid (Estats Units), on seria dissetè al concurs de salts, i participaria també a una cursa d'esquí de fons i la combinada nòrdica.

Marusarz barrejava els salts amb l'esquí, tant de fons com el descens. S'apuntava a totes les competicions i totes les modalitats, protagonitzant grans duels amb els saltadors de Noruega, els millors del món. El 1936 repetiria a uns Jocs Olímpics a Garmisch-Partenkirchen, on malgrat arribar malalt, va ser cinquè. Cada any, semblava millorar i el 1938 va guanyar una medalla de plata en salts d'esquí al Campionat del Món d'esquí a Lahti (Finlàndia), i va esdevenir el primer polonès que va guanyar una medalla als campionats. Marusarz va fer dos salts, el primer de 66 metres i el segon de 67, i va establir un nou rècord de la pista. Però els jutges van començar a discutir sobre la llargada del seu segon salt. L'àrbitre finlandès deia que havia arribat fins als 67,5 m, però el jutge noruec deia que eren 67. Els delegats polonesos creien que així volia afavorir el seu compatriota Asbjørn Ruud. Marusarz, però, no va voler entrar en debats i va donar per vàlids els 67 metres, tot i que això va significar que Ruud es va convertir en el campió del món amb la suma de distàncies, i va superar per tot just 300 metres el seu rival.

Perseguit pels nazis

Es trobava en el millor moment de la seva carrera. I llavors, van arribar els nazis. La Segona Guerra Mundial va començar quan Hitler va ordenar envair Polònia. I Marusarz va decidir allistar-se a la resistència. Com que llavors ell ja gestionava un refugi de muntanya a la frontera amb Txecoslovàquia, va començar a coordinar una xarxa per ajudar a escapar persones i fer arribar missatges a l'altra banda, jugant-se la pell. El 1940 va ser detingut per uns soldats, però va escapar saltant per la finestra de la comissaria de muntanya. Però el seu nom va quedar marcat: els nazis el buscaven. Així que va decidir fugir a Hongria, llavors oficialment encara neutral, amb la seva dona. Durant la fugida, però, els van enxampar. Marusarz seria interrogat i torturat, i l'enviarien de tornada a Zakopane, on va ser interrogat a la seu de la Gestapo. Però va negar-se a donar noms de membres de la resistència. Els alemanys, doncs, van intentar canviar de tàctica oferint-li un munt de diners i feina com a entrenador als Alps bavaresos. En Marusarz no va cedir. Al cap d'unes setmanes va ser condemnat a mort juntament amb 140 presoners més i traslladat al corredor de la mort al fort de Krzesławice, a prop de Cracòvia, el lloc on els presoners eren executats.

Però en Marusarz tenia mil vides. A la cel·la on era, va idear un pla de fugida juntament amb altres membres presos. Fent servir la pota d'un tamboret, van forçar les barres de ferro d'una finestra i uns 30 presos van aconseguir saltar a un pati: era una caiguda de quatre metres i alguns es van trencar la cama, i van quedar per terra. Altres van aconseguir creuar el pati i van arribar a un mur alt, on calia escalar una mica, ple de filferro. Quan ell estava escalant, els guàrdies van descobrir l'intent de fuga i van començar a disparar. Només dos homes aconseguirien fugir, l'Aleksander Bugajski i, com no, l'Stanisław Marusarz. L'esportista havia rebut una bala a la cama, però se'n va sortir gràcies a la col·laboració de ciutadans anònims. La fuga va ser tan espectacular, que se'n va fer un documental i un film anys més tard. Al final, Stanisław va aconseguir arribar a Hongria, on va viure amagat fent servir papers falsos. De fet, es dedicaria a entrenar saltadors locals sota el nom fals d'Stanisław Przystalski. El gener del 1944, quan acompanya els saltadors en una competició, va ser reconegut per un saltador alemany, en Sepp Weiler. Aquest li va donar la mà i no el va delatar.

L'Stanisław havia aconseguit sobreviure a la guerra. La seva dona, tot i ser torturada i empresonada, també. Al tornar a Zakopane va descobrir què li havia passat a la seva família. Havia perdut dues germanes: l'Helena havia estat afusellada per ajudar a la resistència i la Zofia, deportada al camp d'extermini de Ravensbrück. Un germà, en Jan, havia aconseguit fugir allistant-se a l'exèrcit de polonesos que combatia al costat dels britànics, i emigraria al Canadà el 1945. Dels sis germans que eren, només ell es quedaria a Polònia, ja que en Jan va aconseguir papers per als altres dos germans. L'Stanisław, en canvi, no volia deixar els seus cims del Tatra i Zakopane. A més, havia rebut medalles i condecoracions pel seu valor. Després de la guerra, va participar en els Jocs Olímpics de St. Moritz de 1948, però ja no era el d'abans. A Polònia seguia guanyant, però els seus millors anys ja havien passat. Es dedicava a entrenar, a dissenyar trampolins i pistes d'esquí i, quan podia, d'amagat, ajudava a fugir persones que volien marxar de la Polònia comunista. Al 1952 seria l'abanderat polonès als Jocs Olímpics d'Oslo, els quarts de la seva carrera, però no els últims, ja que el 1952 encara formaria part de l'equip de Polònia a Cortina d'Ampezzo, tot i que com a suplent. El 1957 va decidir posar fi a la seva carrera.

Fa seixanta anys, doncs, ja estava retirat feia temps. Però durant el sopar de gala que li havien fet a Garmisch-Partenkirchen, mig de broma, li van dir si no s'atrevia a participar en el torneig per última vegada. Després de celebrar el canvi d'any l'Stanisław va decidir que saltaria. I vestit amb corbata i sabates elegants, va plantar-se davant dels jutges. El polonès va haver de demanar esquís i botes, i va saltar. Amb corbata i americana. En el seu únic salt va fer 66 metres, una marca prou bona. Un cop va arribar al fons de la pista, tots els millors saltadors del moment el van abraçar i el van passejar aixecant-lo sobre les espatlles. La premsa també el va rodejar i ell, rialler, va explicar que era tot un honor "rebre l'amor dels alemanys". "Fa uns anys em volíeu afusellar i ara em cuideu" va explicar. Marusarz faria el seu últim salt el 1979, quan tenia 66 anys, a casa, a Zakopane, on moriria el 1993 amb 80 anys. Allà descansa en un cementiri amb vistes a les muntanyes.