Sacrificar un fill

L’esport d’elit requereix uns sacrificis molt grans. Alguns joves perden l’adolescència per intentar complir els seus somnis. O els dels seus pares, que en moltes ocasions són els que obliguen les seves criatures a una vida de renúncies per intentar ser els millors. L’esforç és un dels grans valors que s’associen a l’esport formatiu. També la competitivitat, un concepte molt més polièdric i polèmic, i que s’accepta en segons quins entorns i a partir de certs barems. No tot l’esport formatiu ha de ser competitiu.

A la sèrie de reportatges sobre les vexacions a La Masia que va publicar l’ARA la setmana passada hi havia molts exfutbolistes que parlaven també del que suposa competir en un club com el Barça o de la duresa de marxar de casa amb 12 anys per anar-se’n a viure a Barcelona tots sols. La majoria en tenen un gran record, però per a alguns l’experiència va ser duríssima. Ens hem acostumat a llegir històries d’èxit que ens aproximen a la vida de sacrificis d’esportistes que acaben triomfant, la revisió que fan del seu passat, de com van abandonar amics, ingenuïtat, innocència, amor –la joventut que s’evapora tan ràpidament, per als mateixos infants, però també per als pares–..., per poder entrenar gairebé com a autòmats programats només per competir. Per a tots ells el camí va ser dolorós. Entrenaments abans que festes d’aniversari. Matinar per anar a fer dues hores de piscina abans de començar el col·legi. Caps de setmana sense sortida familiar per anar a fer una prova d’un minut en un pavelló esgavellat d’una ciutat industrial lletja i depriment. Els exemples són infinits. Tanmateix, almenys ells van arribar a la meta, el camí va valer la pena perquè van acabar aconseguint allò que anhelaven –o que els pares anhelaven– i la reconstrucció d’aquella etapa es vertebra a partir dels bons moments. Memòria selectiva. En alguns casos, però, els relats no són tan edulcorats. D’exemple, Open, la biografia d’Andre Agassi.

Renunciar a (una part de) la infància per (intentar) triomfar com a esportista té un cost molt gran. En altres àmbits de la vida (social, cultural o fins i tot acadèmic) no està tan estès. Escollir aquest camí també té coses bones; els residents de La Masia enumeraven arguments. "Així saben el que costa tot", esgrimeixen els defensors d'aquest model. "Els sobreprotegim massa", afegeixen. Probablement tenen una part de raó, un punt de competitivitat pot arribar a ser educatiu, però en tot cas sacrificar la infància d'un fill per convertir-lo en una màquina perfecta de colpejar la pilota, fer braçades a la piscina o cabrioles en un tatami és una qüestió que la nostra societat s'ha de replantejar.

La Masia del Barça 1989-93: de les bromes a l'assetjament