S’accentua la fuga de talent
BarcelonaEn els últims 5 anys més de 120 futbolistes espanyols han fet les maletes per marxar a l’estranger. Es tracta d’una dinàmica que s’accentua any rere any, fins al punt que aquest estiu han marxat 32 jugadors de la Lliga per guanyar-se el futur fora d’Espanya. Deu són catalans que proven sort lluny de casa.
La supressió de les barreres transnacionals en el futbol europeu durant la dècada dels 90 -com a conseqüència de la sentència Bosman i la pròpia visió comercial de la UEFA- va facilitar el moviment de futbolistes arreu del continent. A finals dels 90 els espanyols que provaven fortuna fora de la potent Lliga eren pocs: Iván Helguera i Iván de la Peña a Itàlia, o Albert Xapi Ferrer al Regne Unit, seguint els passos que uns anys enrere havia fet el també blaugrana Nayim. Amb el nou mil·lenni, els aventurers van anar proliferant: Iván Campo, Gaizka Mendieta i Pepe Reina van consolidar-se a la Premier League. L’eclosió, però, tardaria a arribar, i no ha sigut fins a aquest últim lustre quan s’ha accentuat la fuga de talent. L’estiu del 2010 van ser 14 jugadors (entre Primera i Segona A) que van marxar fora; dos anys més tard, el 2012, 21, i la temporada passada la xifra va disparar-se fins als 27.
El destí principal és Anglaterra, on ara mateix hi ha 30 jugadors espanyols, més un bon grapat que són a la Championship, la segona divisió del futbol anglès. Un és Marc Muniesa, que comparteix vestidor amb Bojan Krkic a l’Stoke City. El motiu que tants futbolistes marxin fora és “la situació que viu el país”, assegura Muniesa: “Excepte cinc o sis equips, els altres no t’asseguren cobrar”. L’aspecte salarial és un dels factors que també destaca Pep Segura, un home de futbol que ha viscut les dues realitats, tècnic del Barça i director de l’Acadèmia del Liverpool. En la mateixa línia s’expressa l’economista José Maria Gay de Liébana: “A la Premier es paga bé, no hi ha endarrerriments per cobrar. El model del futbol espanyol, a excepció de Barça i Madrid, és deficitari i les elevades despeses de personal són difícils de cobrir”.
Per Gay de Liébana el model organitzatiu anglès, especialment pel que fa a la gestió dels ingressos televisius, situa la Premier uns quants graons per sobre de la Lliga. Els clubs de classe mitjana al Regne Unit tenen capacitat per ser competitius i fer grans inversions, mentre que a Espanya s’està tendint a l’empobriment, derivat de la bicefàlia que governa el país, on el Barça i el Madrid ingressen 140 milions per drets de televisió i hi ha entitats que no arriben al 10% d’aquesta quantitat.
Talent i formació tàctica
Més enllà dels aspectes econòmics, n’hi ha de futbolístics que també tenen molt de pes. El director executiu del Manchester City, Ferran Soriano, també coneix les dues realitats, ja que ha treballat en un despatx del Camp Nou i ara ho fa des de l’Etihad Stadium. “Els jugadors estan molt ben entrenats des del punt de vista tàctic, arriben amb un bon coneixement del joc tàctic i de posició, mentre que els anglesos són més físics”, explica el català, d’acord amb els inputs que li arriben dels entrenadors. Al Regne Unit “es reconeix que les escoles i el futbol base espanyol són millors”, afegeix. Tot i això, Marc Muniesa considera que les instal·lacions a Espanya s’estan quedant enrere respecte a les inversions que es fan en el futbol britànic, i això també és un al·licient per als futbolistes. Com també l’experiència de jugar en els camps anglesos, on hi ha més intensitat. A Espanya, en canvi, “cada cop va menys gent a veure el futbol”, destaca el defensa de l’Stoke.
Soriano apunta dos motius més. El fet que els espanyols tinguin una millor relació “qualitat-preu” (futbolistes similars són més barats si provenen d’Espanya que si vénen de la mateixa Premier) i les “experiències d’èxit” recents -casos com els de Silva, Mata, Cesc i Jordi Gómez- han fet que els dirigents britànics ja no temin per “l’adaptació” al futbol i la cultura anglesos.
La moda del toc
Segura i Soriano coincideixen en un últim motiu, passatger. “El futbol espanyol està de moda”, ressalten. Les victòries de la selecció i també des del punt de vista de clubs en competicions europees, així com l’empremta que ha deixat el Barça de Pep Guardiola, fan que el futbolista tocador, de gran classe, sigui reconegut més enllà dels Pirineus. En definitiva, com sentencia Muniesa: “Passen coses que no són dignes d’una lliga que hauria de ser la millor del món”.
Per aquest motiu el nombre de jugadors que marxen és cada vegada més gran, i molts són futbolistes de primer nivell que en un altre context s’haurien quedat a la Lliga. Una dada exemplificadora: dels 23 jugadors que van anar al Mundial, 12 juguen actualment fora d’Espanya. Ander Herrera, Diego Costa i Cesc Fàbregas són alguns dels principals noms que han agafat les maletes per buscar un nou futur a Anglaterra.
Aquest any també destaquen dos destins més: Portugal i Alemanya. En el cas lusità es tracta d’un fet puntual, vinculat a l’arribada de Julen Lopetegi a la banqueta del Porto. El tècnic ha apostat pels futbolistes espanyols i ha fitxat el porter Andrés Fernández, el lateral José Ángel (que estava cedit a la Reial Societat i que era propietat del Roma), el migcampista Óliver Torres i els atacants Cristian Tello i Adrián López. A més, ahir es va confirmar el traspàs del defensa Iván Marcano, que en aquest cas no arriba de la Lliga sinó que prové del futbol grec. Malgrat la gran aposta de Lopetegi, hi ha clubs que han tingut més jugadors espanyols durant els últims anys. El cas paradigmàtic és el del Swansea, amb 14 jugadors, i que a partir del 2007, amb l’arribada del tècnic lleidatà Robert Martínez, va espanyolitzar l’equip, una tendència que va continuar Michael Laudrup.
Aquest any hi ha jugadors de renom que busquen l’aventura exòtica, com el cas de Joan Capdevila i Borja Fernández a l’Índia, o David Villa, que busca aportar la seva experiència a la creixent MLS nord-americana. Xipre i Hong Kong són altres destins, més exòtics, on hi ha molts jugadors espanyols, que són gairebé 200 repartits per tot el món. Molts d’ells són amateurs que marxen de la mà d’entrenadors que els coneixen, un factor en què també hi ha tingut molt a veure l’èxit del segell Barça, exportat arreu.
El futbol espanyol, com tants altres camps professionals, també pateix la fuga de talent.