Un romàntic que es llança a 140 quilòmetres per hora

BarcelonaPioner, home miracle, entusiasta, agosarat, temerari... Qualsevol d’aquests mots serveix per a Ander Mirambell (17-2-1983), barceloní de naixement i manresà d’adopció que practica l’ skeleton, un esport que consisteix a llançar-se amb un trineu de bocaterrosa per un tobogan a velocitats de vertigen.

El moment de parlar amb l’Ander no pot ser més oportú. O inoportú, segons com es miri. Què dimonis fa un atleta d’esports d’hivern a l’estiu? “Entrenar-se i preparar el cos per a la temporada d’hivern”, respon amb naturalitat.

Fa dobles sessions. Al matí s’entrena en el treball mental i de visualització, a més de fer exercicis abdominals i d’estabilitat de l’esquena per aguantar aquell minut frenètic de competició sobre el trineu. Cal treballar la relaxació, meditació i concentració per reduir pulsacions abans de competir. “L’entrenament mental és molt important: llegeixo llibres, parlo amb psicòlegs, etc.” A la tarda toca gimnàs per treballar la força i la velocitat de la sortida. Tot plegat amb un entusiasme admirable que l’ha portat a participar en tres Jocs Olímpics d’hivern (Vancouver 2010, Sotxi 2014 i Pyeongchang 2018) i a guanyar la Copa Amèrica el 2016.

Simultàniament, planifica la pròxima temporada amb la Federació Espanyola d’Esports de Gel (FEDH) i treballa per a la Liga4Sports, una de les ramificacions de la Lliga que es dedica a ajudar els esports minoritaris amb diners del futbol. De fet, a finals de juliol va acompanyar el Girona FC i un grup d’escaquistes espanyols a fer una gira per l’Índia. Per tant, un dels seus caps és el controvertit Javier Tebas. “És un home molt culte a qui li encanta debatre les coses. Treballa molt: és el primer d’arribar i l’últim de marxar. I l’altre dia em preguntava coses sobre la tecnologia de l’ skeleton ”, explica l’Ander, un perico de pedra picada.

El seu pròxim objectiu serà el Mundial 2019, que es disputa a Vancouver (Canadà). “És l’únic esport en què quan et tires ja no et pots aturar fins al final”. Ha tingut un parell d’ensurts (clavícula trencada i commoció cerebral), però curiosament no considera que sigui un esport especialment perillós. “Es juga més la vida el que surt amb bicicleta a la carretera”, diu. Interessant reflexió d’un esportista que s’ha gastat molts diners per amor a l’art, res a veure amb els 40.000 euros anuals que cobren els atletes d’altres federacions. El seu trineu ha costat 8.000 euros, quatre duros si tenim en compte el milió que s’ha gastat la federació britànica. Sempre competint en inferioritat de condicions. És un miracle que estigui entre els 15 millors del món!

Li arriben molts missatges de gent que vol seguir el seu exemple i practicar l’ skeleton, però de moment no hi ha l’estructura necessària per fer-ho. Per això es treballa buscant un entrenador que desenvolupi un projecte a escala estatal i que treballi exclusivament per a la FEDH. Fins ara en tenia un que compartia amb altres països, cosa que provocava situacions poc desitjables. Per exemple, als Jocs Olímpics de Pyeongchang del 2018 no va obtenir el resultat esperat, mentre que alguns rivals que havia superat en curses anteriors van quedar davant seu. Sospita que algú de l’equip tècnic va passar informació sobre el seu trineu als rivals. Un cas d’espionatge en tota regla!

No són pocs els amics i coneguts que el conviden a abandonar aquest ritme de vida, que té com a objectiu tirar-se de cap per tobogans a tota pastilla, però ell és feliç així, gastant-se els diners que li paguen els patrocinadors en material per entrenar-se i competir. “Em diuen que ho deixi i que llavors podria pagar una hipoteca com tothom, però m’agrada aquest estil de vida”. Un romàntic de l’esport.