Els rocòdroms busquen el seu escalador de ferro

“Ningú s’ha preparat per a aquesta competició. Serà realment dura”. A Israel Macià, fundador i director d’Indoorwall Climbing Centers, li brillen els ulls mentre explica què ha de fer un escalador per convertir-se en ironclimber, la nova etiqueta que la franquícia igualadina s’ha inventat per mirar de multiplicar la popularitat de l’escalada. Ser de ferro reclama que cada participant hagi superat al menys 25 blocs en cadascun dels quatre centres d’Indoorwall a Catalunya, a Vic, Granollers, el Clot i l’Hospitalet de Llobregat, durant les 14 hores que dura la prova.

“Buscàvem un format més social i més multitudinari que les competicions que hi ha a l’escalada i ens agradava molt el concepte d’Ironman i la seva idea de resistència i autosuperació”, expliquen els organitzadors. Però traslladar un format de llarga distància a l’escalada no va ser senzill, fins que van imaginar l’IronClimber, que el cap de setmana passat va celebrar la seva primera edició, amb 41 participants. Només cinc van acabar amb la samarreta de finisher.

Els participants que es van quedar a les portes van sortir amb ganes d’entrenar-se més i pensant en la millor estratègia per fer el màxim de blocs la pròxima vegada. “Tots van acabar molt motivats i els que encara tenien forces i pell van esgotar el temps fins al final per mirar de superar els 100”, relata Mònica Sala, coordinadora dels centres Indoorwall. La franquícia està convençuda que el format es consolidarà, perquè el considera “atractiu, divertit, difícil i additiu”, i hi aposta com a marca comercial. Sala, de fet, anuncia que hi haurà futures edicions i hi destaca “el treball en equip i la feina de coordinació” que va fer possible l’esdeveniment. Si el sector de l’escalada més tradicional el critica, ja tenen la rèplica: “Quan van començar les competicions de bloc també es van criticar, perquè es defensava que l’escalada sempre havia sigut de corda, que caure en un matalàs no tenia gràcia. Però al final, l’escalador, com més complet sigui, millor. I és un format molt més sostenible”, puntualitza Macià.

Aquesta idea de sostenibilitat, de fet, és la que defensa el món de l’escalada de rocòdrom. La que defensen “els escaladors de plàstic”, que cada cop són més a Catalunya. “El rocòdrom és una manera de portar la natura a les ciutats i de descongestionar la muntanya. Molta gent va a escalar fora i hi ha col·lapse”, argumenta Macià.

De fet, els rocòdroms miren d’oferir una solució divertida a les escoles, que troben en les instal·lacions indoor un bon recurs per fer una activitat esportiva diferent i divertida. Que es pugui ajustar la dificultat i que l’experiència pugui ser variada fa molt atractiu l’esport. L’IronClimber també era, diu Sala, “una oportunitat de fer coincidir molts escaladors de diferents nivells en un mateix espai”. L’altre punt en què l’escalada se sent orgullosa és pel paper que hi tenen les dones. “La tècnica i la flexibilitat influeixen molt en l’escalada i les dones estan al mateix nivell que els homes. Hem passat del 15% de quota femenina de fa uns anys a tenir prop del 40% de dones fent escalada”, aporta Macià. Cap noia va ser finisher, però ho volen ser a la segona edició.

La notícia que l’escalada serà esport oficial als pròxims Jocs Olímpics d’estiu de Tòquio 2020 també està ajudant al creixement d’un esport encara relativament jove. “L’escalada no era res si parlem de fa 30 anys i en canvi ara ja és un espectacle brutal”, celebra Macià. L’esperit dels Jocs ha dotat de més recursos als centres d’entrenament, que ja tenen especialistes que es preparen per ser olímpics. El punt de partida serà Tòquio en dos anys, però el punt d’inflexió el marcarà París 2024. Qui sap si algun escalador de ferro d’ara hi participarà.