Una rivalitat marcada pels dibuixos de Valentí Castanys
Barcelona“Competir amb els equips grans és el nostre gran objectiu de la temporada. És el repte del modest”. L’economista José María Gay de Liébana, seguidor periquito, no amaga quin és el sentiment de molts aficionats de l’Espanyol abans del derbi de demà al Camp Nou (17 h). “Els aficionats de l’Espanyol poden celebrar poques coses i aquesta seria bàsica, poder fer la guitza al Barça”, contesta Bernat Soler, presentador del programa Hat-trick Barça de TV3 i aficionat blaugrana. El derbi de Barcelona ja té 115 anys de vida, però molt han canviat les coses des d’aquell 15 de desembre del 1900, quan els dos equips es van veure les cares en un amistós que va acabar sense gols.
Si durant les primeres dècades els dos clubs van arribar a patir pel seu futur, de mica en mica van ocupar un espai central en el futbol català. De la lluita per ser el millor es va passar a un escenari en què el barcelonisme va buscar rivals fora, tant a Madrid com a Europa. I l’Espanyol va passar a assumir un discurs de resistència en què poder guanyar un Barça cada cop més gran era un èxit. Així, de mica en mica els dos clubs han anat modelant la seva personalitat. El Barça ja vestia de blaugrana el 1899, però només tenia dues franges a la samarreta. L’Espanyol primer vestia de groc. Els noms han sigut retocats, els escuts també. I la imatge popular de les dues entitats va ser, en part, idealitzada gràcies al geni de Valentí Castanys, el dibuixant i humorista que va impulsar el 1922 la revista d’humor i esports Xut!, una revista que va tenir tant d’èxit, que va ser la responsable que avui l’Espanyol tingui un periquito blanc-i-blau de mascota i el barcelonisme es reconegui quan veu un avi amb panxa i una barba semblant a les que portaven els anarquistes russos.
El 29 d’octubre del 1924, a les pàgines del Xut!, apareixia per primer cop la figura d’un avi amb barba, panxa i una samarreta del Barça que gairebé no li cabia. No queda clar per quina raó Castanys va identificar un avi amb un club de 25 anys, però podria ser per simbolitzar que era el club barceloní més antic que quedava. Fos com fos, la idea va fer fortuna i els barcelonistes s’hi van identificar tant, que el 1972, a les portes de La Masia, es va alçar una estàtua de l’Avi del Barça feta per Josep Viladomat.
Castanys va dibuixar l’Avi blaugrana just aquella temporada del famós derbi de la xavalla, quan el 23 novembre del 1924 un Barcelona-Espanyol va acabar a garrotades entre els jugadors. Davant la pluja de monedes dels espectadors -L’Avi Torres, el delegat del camp, va passar-se dies traient monedes incrustades a la gespa de les Corts-, l’àrbitre va suspendre el partit, jugat a porta tancada el 15 de gener del 1925. És a dir, el derbi ja es vivia amb una rivalitat ben forta. Però la tendència ja estava marcada: el Barça tenia més aficionats. I per aquest motiu va néixer el periquito de l’Espanyol.
Quatre gats a Sarrià
Valentí Castanys va començar a caricaturitzar l’afició blanc-i-blava com a quatre gats negres, ja que se solia dir que als seus partits hi anaven quatre gats. Poc després, el 1929, es va estrenar la primera pel·lícula de dibuixos animats del gat Fèlix, que va ser rebatejat a l’Estat com a “gat Perico”. Castanys va tardar ben poc a fer l’associació d’idees, ja que els seus gatets s’assemblaven molt al gat Fèlix, i el 1930 ja es parlava del gat Perico referint-se a l’Espanyol. El pas del temps va fer caure en l’oblit aquells dibuixos d’un gat negre sempre que es parlava de l’Espanyol, i el Perico va esdevenir periquito, especialment quan una popular campanya de televisió per captar socis dels anys 90 va utilitzar un ocell preciós que jugava a futbol com a símbol del club. Un periquito que ha anat evolucionat fins a convertir-se gairebé en un superheroi.
La història ha acabat marcant la manera de ser d’un club que lluita per ser el millor d’Europa i un altre que lluita sempre, com a estil de vida. La rivalitat entre culers i periquitos semblava apagada, però aquesta temporada, amb els duels a la Copa i l’empat a la Lliga a Cornellà-El Prat, va quedar clar que continua ben viva. “Els que hem crescut vivint derbis sabem que és un partit especial. Un derbi sempre et motiva més”, deia Gerard Piqué. “Els derbis sempre tenen un component especial. La teva afició viu el derbi amb encara més orgull perquè som una afició minoritària dins de la ciutat, i és un orgull que la gent, l’endemà del partit, pugui sortir al carrer amb un altre aire”, diu Moisés Hurtado, exjugador periquito. Serà un nou episodi d’una rivalitat centenària.
