Ricky Rubio: “Els àpats poden arribar a tenir més importància que entrenar-se”

BarcelonaRicky Rubio, base dels Minnesota Timberwolves, organitzarà del 26 de juny al 2 de juliol a El Collell (Banyoles) la vuitena edició del seu campus. La novetat d’aquest any és que també en farà una edició a Minnesota. “Tenia ganes de fer-ho, veurem quina és la resposta”, diu.

Un dels reptes de la temporada era mantenir-se sa i ho ha aconseguit.

Sí, quan vaig començar la pretemporada tenia dubtes perquè estar sis mesos aturat no és fàcil i el nivell d’exigència és molt alt, però al final he pogut jugar 76 dels 82 partits. Una de les coses de les quals em sento més orgullós és haver sabut fer un pas endavant cada mes i arribar a final de temporada en el meu millor moment. Això no és fàcil i només es pot aconseguir amb experiència i molta feina.

Ha fet coses diferents?

Sí, tinc un equip personal de preparació física i de fisioteràpia. Això m’ha ajudat a tenir continuïtat. He donat molta importància a la feina de gimnàs durant tota la temporada, quan abans prioritzava el tir i la pista. Això m’ha ajudat a estar més fresc de cames i, en conseqüència, a millorar en el tir.

Ha modificat la seva alimentació?

Sí, he seguit una dieta força estricta l’últim any i això m’ha ajudat a sentir-me bé. Sembla mentida, però les petites coses són les que realment t’ajuden a rendir bé. Els àpats previs a un partit poden arribar a tenir més importància que entrenar-se.

La temporada va començar amb la mort de Flip Saunders, el seu entrenador. Com els va afectar?

Va ser un cop dur perquè tots els que érem a l’equip havíem sigut seleccionats per una mateixa persona, que ens havia donat la seva confiança. Ens aportava seguretat. Quan veus que aquesta persona se n’ha anat i ja no tornarà mai més és una situació mentalment molt difícil d’afrontar.

El seu record ha estat present durant tota la temporada, no?

Sí, estarà present durant tota la meva carrera. Aquesta temporada ho hem tingut molt recent i ens ha fet pensar. No em refereixo només al bàsquet sinó a la vida. És difícil i no hi ha una única manera de tirar endavant, cadascú ho viu com pot. Els sentiments i les emocions són molt personals, tot i que hem intentat ajudar-nos entre nosaltres.

L’equip té joves interessants, entrenador nou (Tom Thibodeau) i ha acabat molt bé la temporada. N’hi haurà prou per fer el salt als play-off?

Això espero. Porto cinc anys i les sensacions sempre van de menys a més, però mai hem arribat als play-off, a completar una gran temporada. Hem d’aprendre de les experiències viscudes. El més motivant d’aquesta temporada és que el bloc de jugadors continuarà i té un gran futur. En la recta final de la temporada hem demostrat que podem jugar amb una regularitat molt bona, ja que hem aconseguit el 50% de victòries. I alguna d’important, com la del camp dels Warriors.

Quin record li queda d’aquell partit?

No ens hi jugàvem res més que l’orgull. No hi teníem res a perdre i sabíem que podíem guanyar perquè dues setmanes abans els havíem creat molts problemes. Si acabaven aconseguint el rècord, sempre apareixeríem als llibres d’història com una de les seves nou derrotes.

Karl-Anthony Towns ha tingut un impacte immediat. No sé si s’ho esperava.

Quan s’estava entrenant per al draft, vaig anar a veure’l i al cap de dos minuts vaig saber que seria el número 1. Tot i això, ha superat totes les expectatives i encara té un gran marge de millora. Una de les coses bones és que vol millorar cada dia.

A la NBA vostè té un estatus de jugador important. ¿Se sent més respectat als Estats Units que aquí?

Sí, potser sí. Des de la distància a vegades només es veuen les coses negatives. Hi ha aspectes del meu joc que no apareixen a les estadístiques. Jo em sento un líder, una persona important a l’equip. Els companys em respecten i em valoren. Als Estats Units em poden veure en el dia a dia i aquí, per la diferència horària i la distància, costa més.

Encara queda lluny, però ¿ha pensat què farà quan deixi de jugar a bàsquet?

M’agrada el bàsquet i en sé, dues coses que em podrien acostar a la feina d’entrenador, però realment encara no he pensat què faré quan em retiri perquè només tinc 25 anys i espero que em quedin molts anys com a jugador professional. És una decisió que prefereixo aparcar fins a la recta final de la meva carrera. Cada dos o tres anys canvio de manera de pensar.