La revolució Mundial

Periodista i EntrenadoraS’espera molt d’aquest Mundial. Se n’espera tot, de fet. El torneig que arrenca aquest divendres a París amb un França-Corea del Sud (21 h, Gol) com a partit inaugural està cridat a ser l’autèntic punt d’inflexió per al futbol femení, l’eclosió definitiva. Sobta que, després de set edicions, encara ara s’estigui esperant la catapulta decisiva, però ni l’embranzida de l’estrena oficial l’any 1991, ni les multituds als Estats Units l’any 1999, ni aquí el debut d’Espanya en l’últim Mundial al Canadà han acabat d’engegar la maquinària per consolidar el futbol de dones.

Després d’un dels anys més mediàtics i impactants del futbol femení, amb grans estadis plens i fites úniques assolides, i en plena era de les xarxes socials, aquest Mundial de França vol ser el més recordat de la història. A partir d’ara, 24 seleccions competiran per convertir-se en les campiones del món i prendre la corona als Estats Units. Les nord-americanes, finalistes en les últimes dues edicions contra el Japó, són les grans favorites juntament amb la força europea d’Alemanya, l’amfitriona França i una creixent Anglaterra. Constatar la millora de les seleccions africanes i sud-americanes, fins ara gairebé testimonials en aquesta gran cita internacional, també servirà per constatar l’estat de maduresa d’un futbol que la FIFA va incloure en el calendari fa només tres dècades.

Un context per al canvi

Amb un dia a dia més professional, la cita a França és un examen vital

En les hores prèvies a l’inici del Mundial de França ressona, sobretot, una pregunta: què fa que aquesta edició hagi de ser especial? O, dit d’una altra manera, per què hi ha tanta expectació amb el que passi entre el 7 de juny i el 7 de juliol, en comparació amb els Mundials anteriors? Segurament no hi hagi una única resposta i sigui necessari repassar múltiples factors.

Un dels més significatius apunta als mitjans de comunicació, cada cop més sensibilitzats amb el dia a dia del futbol femení. Èxits com la recent final de Champions que el Barça va disputar a Budapest van centrar el focus dels mitjans, que ja reserven un espai habitual al seguiment de l’actualitat. El que abans era una informació puntual ara ja té un redactor especialitzat. Es podrà seguir tot el Mundial en obert a Gol.

Els partits televisats tenen bones audiències i la resposta de l’afició ha omplert estadis com San Mamés i el Wanda Metropolitano. Els clubs han ampliat la seva aposta per l’equip femení -amb patrocinadors estables i millores logístiques i contractuals- i la situació de les jugadores ja és, com a mínim, semiprofessional en la majoria de casos de la Lliga Iberdrola. Aquesta consolidació és general. A Itàlia també s’ha viscut un petit boom, de la mà dels grans clubs de la Serie A, com el Juventus o el Fiorentina, i a Sud-amèrica s’està estimulant el creixement del futbol femení amb canvis normatius que obligaran els clubs professionals a tenir secció per a dones.

Aprendre del passat

Fa vint anys del Mundial que va convertir el soccer en la referència

soccerAlgunes d’aquestes mesures que s’exposen ara com un exemple del canvi contextual que s’ha produït i que fan entusiasmar-se amb la possibilitat de viure un Mundial màgic a França, ja fa dues dècades que es van aplicar, a partir de l’impacte que va tenir el torneig dels Estats Units l’any 1999. L’èxit de la selecció local va derivar en la primera lliga de futbol professional (la WUSA), però només tres anys després va desaparèixer per greus problemes econòmics.

Aquella sacsejada del soccer augurava un punt de partida per catapultar el futbol femení, però a les arrels van canviar poques coses. El boom mai va ser prou sostenible i l’efecte va acabar amb alguns grans fitxatges europeus a l’altra banda de l’Atlàntic. Però, en essència, poc canvi. Tampoc es va créixer prou en les edicions posteriors, perquè la conscienciació general no traspassava de debò les cadires de la FIFA. Només les decepcions que cada federació s’ha anat enduent després de cada participació han portat millores. Anys després, França obre una oportunitat per marcar de debò les diferències més enllà del que passi sobre el terreny de joc.

Les seleccions de sempre

Alemanya i França aspiren a trencar l’hegemonia dels Estats Units i el Japó

I tot i que damunt la gespa les forces s’han igualat i s’espera un Mundial força igualat, fa la sensació que la corona segueix reservada per a les mateixes candidates de sempre. Fa dos Mundials que es repeteix final: Estats Units-Japó. El duel ja és un clàssic del panorama internacional i enguany tornarà a ser un dels enfrontaments a tenir més en compte per decidir qui és campiona. Les dues seleccions han anat retirant les seves jugadores emblemàtiques, com Abby Wambach o Homare Sawa, peces essencials per mantenir el pols competitiu de l’última dècada, però han trobat en altres futbolistes un nou lideratge. El punt diferencial de les nord-americanes passa ara per la velocitat en punta d’Alex Morgan i els cops de geni de Megan Rapinoe. Tot complementat amb l’energia i la intensitat d’un equip físic i ordenat. Per a les asiàtiques, ja sense el mític Norio Sasaki a la banqueta i amb la direcció de l’exjugadora Asako Takakura-Takemoto, el ritme de joc passa per Iwabuchi, i els gols, per Sugasawa.

La màxima competència els vindrà d’Europa: Alemanya sempre és favorita, i més si no trepitja una final des del 2007, i també s’hi sumen Anglaterra i França. De les amfitriones s’espera que trenquin el sostre mental de les semifinals, el més lluny que mai ha arribat l’equip bleu. Torna a tenir una generació capacitada, amb mig esquelet de l’Olympique de Lió, i sentirà el suport d’una afició que fa mesos que prepara la cita. Això també pot ser una pressió afegida que l’angoixi. A Alemanya li va passar el 2011, quan va estimbar-se a quarts en el Mundial que organitzava. Encara no ha paït aquella decepció. En els últims mesos ha canviat de seleccionadora, i Martina Voss-Tecklenburg ha confiat la capitania a Alexandra Popp, una de les poques veteranes que es manté al bloc. Dels tocs de màgia se n’encarrega Marozsán, una de les cracs a seguir en aquesta cita. Anglaterra ho aposta tot al col·lectiu, tot i que té individualitats destacades, com les de Lucy Bronze, Jill Scott o Nikita Parris. Com a tècnic, s’estrenarà l’exfutbolista Phil Neville.

El paper d’Espanya

Amb majoria de blaugranes, l’equip de Jorge Vilda juga el segon Mundial

Espanya va ser una de les seleccions que va segellar més aviat la classificació per al Mundial. Això, i el creixement manifest que ha tingut en els últims anys, amb els èxits a la Copa Algarve i la Copa Xifre, l’han situat entre els equips més perillosos del torneig. El discurs del vestidor espanyol, però, és més prudent encara que tingui confiança: l’objectiu és guanyar el primer partit en un Mundial. Competirà al grup B, contra Sud-àfrica, contra qui debuta dissabte (18 h, Gol), Alemanya i Xina.

Al Canadà, fa quatre anys, la selecció va debutar i només va ser capaç de sumar un punt. D’aquella cita es va tornar amb una revolució en forma de carta que va acabar amb la destitució d’Ignacio Quereda, un tècnic que portava 27 anys a la federació. Ara, sota el comandament de Jorge Vilda, l’equip ha rejovenit els lideratges. Jenni Hermoso, màxima golejadora de la Lliga Iberdrola i fitxatge del Barça per al pròxim curs, és una de les estrelles, com també ho són les també culers Alexia Putellas, Mapi León o Mariona Caldentey.

A banda de les onze blaugranes que jugaran amb Espanya (Alexia Putellas, Andrea Pereira, Mapi León, Vicky Losada, Aitana Bonmatí, Sandra Paños, Mariona Caldentey, Marta Torrejón, Leila Ouahabi i Patri Guijarro, més Jenni Hermoso, acabada de fitxar), el Barça tindrà més representació de jugadores seves al torneig, amb Lieke Martens i Steph Van der Gragt (Països Baixos), Toni Duggan (Anglaterra), Asisat Oshoala (Nigèria), Andressa Alves (Brasil) i Caroline Hansen (Noruega). El club català és, de fet, qui més futbolistes aporta a França, amb un total de 15 (que poden ser 16 o més). El Lió, campió d’Europa, està representat amb 14.

Emblemàtiques i noves ídols

La llista dels 24 països reuneix veteranes il·lustres i futures estrelles

Un dels al·licients d’un Mundial sempre és conèixer noves futbolistes, jugadores a qui normalment no es fa seguiment i que irrompen durant aquest mes d’alta competició, però també és una oportunitat per seguir gaudint de les històriques que es mantenen en actiu. El nom de Formiga ressonarà molt aquests dies, perquè la migcampista brasilera es convertirà en la futbolista que més Mundials ha jugat, incloent-hi els homes. Va debutar l’any 1995 i encara es manté activa. Si juga, serà també la jugadora de més edat a disputar un partit, amb 41 anys, més que Christie Rampone, que marca el màxim amb 40 i mig. Altres noms il·lustres seran els de la canadenca Christine Sinclair (acumula 282 internacionalitats), la nord-americana Carli Lloyd o l’argentina Marianela Coronel, mítiques del futbol dels últims anys i que encara guarden un paper protagonista.

La seva experiència es confrontarà amb l’inici professional d’algunes adolescents que debutaran a França 2019 entre adultes, com Mary Fowler amb Austràlia (16 anys). Són moltes les seleccions que han inclòs futbolistes que fa un any destacaven al Mundial sub-20 o, fins i tot, als tornejos sub-19. Espanya hi té a Guijarro o Bonmatí, i França ha apostat per la velocitat d’Emelyne Laurent, que ha tret el lloc a una de les màximes golejadores de la Division 1 com Katoto.

Un gest icònic

Cada Mundial ha deixat alguna gran jugada o celebració

Un altre dels reptes del Mundial serà deixar algun gran record que l’ajudi a etiquetar-lo en el temps. L’any 1991 sempre serà el de la primera vegada a la Xina, la que va animar la FIFA a donar volada a un futbol que abans només testava amb cites no oficials. L’edició del 1999 és inesborrable, sobretot, per la finalíssima entre els Estats Units i la Xina, amb més de 90.185 persones entregades al Rose Bowl fins a la tanda de penals. El llançament decisiu el va marcar Brandi Chastain, que va celebrar-ho traient-se la samarreta i agenollant-se en top. És una de les fotografies més icòniques de la història de l’esport.

Altres records magnífics van lligats a grans gols, com el que va marcar la brasilera Marta el 2007 contra Estats Units, quan el seu nom era dels únics -més els de Mia Hamm o Birgit Prinz- que se sabia l’aficionat no especialitzat. Les nord-americanes van ser víctimes d’un altre golàs, el de la japonesa Homare Sawa amb el taló per empatar el partit a la pròrroga. El soccer té un momentàs recent amb el gol des del mig del camp de Carli Lloyd a l’última final.

L’imaginari català també té un dia d’or, quan Vicky Losada va marcar el primer gol d’Espanya en un Mundial, contra Costa Rica. Sota pals, Sandra Paños somia amb viure una tarda com les que van fer eternes Briana Scurry als penals del 99 o Nadine Angerer per fer campiona Alemanya l’any 2007.

Gols. Celebracions. Nous referents. Lliçons apreses. Reptes nous. Avui comença el Mundial més esperat. El de l’última revolució.