El Reus encara té massa interrogants per resoldre dos anys després

Barcelona"El que va passar al Reus és una d'aquestes històries que, si no et passen a tu, no creus que siguin possibles". Encara avui la incredulitat i la irritació no han desaparegut dels aficionats del Reus. Xavi Bartolo, que ocupava la banqueta l'última temporada d'existència del club, se'n fa creus de la situació viscuda. "Ets en un club de futbol en una situació idíl·lica, en un club humil i molt familiar, on no hi ha despeses fora del normal. El club va anar creixent a poc a poc i fent les coses bé i va aconseguir per primer cop pujar a Segona A. Tot funcionava amb normalitat, semblava". Però la situació no era ben bé així.

El partit contra el Las Palmas d'ara fa just dos anys era el primer de la segona volta de la temporada 2018-19, però en realitat va acabar sent el primer enfrontament que el Reus ja no va poder disputar. L'expulsió de l'equip reusenc de la competició per part de la Lliga va ser la gota que va fer vessar el got i que va sentenciar el club a la desaparició. "Els pressupostos que s'anaven presentant a la Lliga no sé si estaven falsejats... però maquillats sí. Ja el 2018 es devien molts diners a la Seguretat Social i es van començar a deure salaris. Per això va acabar petant tot. El que incumbia la Lliga era el tema salarial i el tema tributari. I per aquí no hi passaven. Van veure que el pressupost que els havien enviat des del Reus no era coherent i va ser quan es va redefinir el límit salarial a la baixa", explica Xavi Guix, exresponsable de comunicació del club i actual secretari de la fundació.

Arran d'aquella rebaixa, els últims jugadors que van arribar a l'equip no s'hi van poder inscriure. "Començo a veure petits símptomes que hi ha alguna cosa que no va bé al final de la pretemporada. Recordo haver parlat amb el director esportiu i em deia que teníem problemes amb la plataforma de la Lliga per inscriure jugadors. Eren comentaris puntuals, però des de dalt ens deien que no hi havia cap problema, que «ja ho arreglarien». El punt culminant, quan comença l'època d'incredulitat, és l'últim dia d'inscriure jugadors i arriba la notícia que vuit o nou no els podrem inscriure", relata Bartolo.

Entre aquests jugadors hi havia l'exblaugrana Isaac Cuenca. "Vaig estar molt temps entrenant-me i esperant una solució que ens deixés jugar, però la solució no arribava i els dies passaven", explica. Com ell, fins a vuit jugadors de la plantilla es van passar prop de quatre mesos entrenant-se cada dia sense tenir la possibilitat de jugar cap partit. "Ho vam passar malament. Si hagués sigut per nosaltres, ningú hauria jugat des del principi. A nosaltres ens feia mal que un jugador pogués jugar i un altre no, però havíem de complir", defensa Gus Ledes, exjugador del Reus que ara milita al Castelló.

La gestió de la plantilla cada cop era més difícil

La primera part de la temporada es va fer llarga. Promeses des dels despatxos, converses entre staff i plantilla i situacions límit van passar a ser el pa de cada dia. "Una setmana et venia un jugador que et deia que no es podia entrenar, que la situació el superava. Unes altres setmanes no et podies entrenar perquè els jugadors havien decidit plantar-se o volien fer un acte reivindicatiu perquè la gent de dalt veiés que això no podia continuar d'aquella manera", confessa Bartolo. Tot plegat, lluny de resoldre's, es va agreujar quan, després de tres mesos sense cobrar, els jugadors –i no l'staff– van rebre a última hora les nòmines pendents. "Vaig pensar que seria una cosa positiva, però una bona part de la plantilla s'ho va prendre malament perquè ells ja estaven fets a la idea d'anar-se'n i es van veure atrapats", relata el tècnic.

Joan Oliver, màxim accionista de l'entitat des del 2013, és el gran assenyalat com a causant de tot aquest embolic. L'estiu del 2016 el club va ascendir per primer cop a la història del futbol professional després d'haver derrotat el Racing de Santander al play-off. El debut a la categoria de plata va ser brillant: es va assolir la permanència i es va derrotar el gran rival, el Nàstic, en una categoria professional. Per primer cop el futbol donava alegries en una ciutat on normalment arribaven només de l'hoquei sobre patins.

Però les anades i vingudes d'Oliver a la Xina i la falta de concreció a l'hora de resoldre els problemes van portar al límit l'entitat, que es va veure abocada a un concurs de creditors. "El Reus ha tingut la sort de viure una gran època al futbol professional i, a la vegada, la mala sort que la persona que gestionava el club en el millor moment era una persona que va marxar i ens va deixar sense possibilitats de sobreviure. La sensació que tenim en general és que, per pagar aquest preu, millor que ens haguéssim mantingut en altres categories inferiors i així poder continuar vius", reflexiona Rafa Gisbert, membre de la junta de la Penya Baix Camp.

El concurs de creditors, a punt de la liquidació

"L'administrador concursal, quan va agafar el club, va ser per un concurs voluntari iniciat pel mateix Joan Oliver. Al cap de poc Oliver va fer la venda per 3 euros i el compromís de fer-se càrrec del deute al nord-americà Clifton Onolfo. A partir d'aquí l'administrador concursal va veure que Onolfo no hi posaria ni un euro perquè era un home que era aquí circumstancialment i que no s'adonava de la situació. El Reus era un club sense estadi, sense immobilitzat, sense jugadors, sense estructura... L'única cosa que tenia era deute", radiografia Guix.

Els jugadors se'n van anar i l'equip es va desmantellar, però el cos tècnic va haver de continuar a l'entitat tot i no tenir plantilla a qui entrenar. "Vam haver d'anar al club sense haver de fer res, sense cobrar i sabent que no cobraríem, per asseure'ns en una cadira. A mi em quedaven quatre anys de contracte i l'administrador concursal em volia convèncer de quedar-m'hi. Jo li deia: «Per fer què? Si soc entrenador i no tenim equip»", explica Bartolo. Onolfo, un empresari nord-americà que va aparèixer massa tard, encara lluitava durant l'inici de la pandèmia per fer renéixer l'equip. Tot i que el primer equip i el filial van desaparèixer –perquè eren els equips que depenien de la Federació–, el futbol base de l'entitat va poder continuar gràcies a la fundació. A través seu, la gestió dels equips formatius ha fet que "l'ADN Reus pugui continuar viu".

El Reus ja ha desaparegut. Ara l'única cosa que busquen els aficionats ja no és la salvació, sinó respostes.