“Crec que es podrien acceptar tractaments que ara són dopatge”

Pérez Triviño, format en l’àmbit del dret, va arribar al món de l’esport a través de la bioètica i de diferents estudis que reflexionaven sobre com els avenços científics i la millora del rendiment del cos humà podien portar nous dilemes ètics a la societat. Ha assessorat organismes com ara la Federació Espanyola de Futbol, imparteix classes de filosofia del dret a la UPF i ha centrat bona part de les seves investigacions en el dopatge, molt d’actualitat en els últims temps arran de la històrica sanció imposada a Rússia.

Diu que ens hauríem de plantejar més profundament per què es persegueix el dopatge en l’esport. ¿A què es refereix?

Si obvies la part emocional que té la paraula, dopatge significa simplement millora humana, que és el que hem estat fent els éssers humans des que vam aparèixer a la Terra. Vull deixar clar que, mentre la ingestió de certes substàncies estigui prohibida, òbviament s’ha de sancionar qui en faci ús, ja que està obtenint un avantatge il·legítim respecte als rivals. Però, més enllà d’això, el gran lema de l’esport és Citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort). Sé que vaig contra corrent, però crec que es podrien acceptar segons quins tractaments i segons quines substàncies que ara són considerades dopatge.

Però n’hi ha que poden posar en perill la salut dels esportistes.

Però és que l’esport va contra la salut. Bertolt Brecht deia que l’esport comença on la salut acaba, i si estiguéssim tan preocupats per la salut de l’esportista, moltes disciplines s’haurien de prohibir directament.

Però estem farts de sentir que l’activitat física és salut.

És que són coses diferents. L’esport professional implica regles i competitivitat; l’activitat física no.

Llavors, ¿en l’esport d’elit s’han de permetre certes substàncies encara que siguin perjudicials per als esportistes?

A veure, no podem fer una política de barra lliure. Hem d’evitar que els atletes morin sobre el tartan, això és evident. Però entre la posició actual dels grans organismes (que són, diguem-ne, conservadors) i la de la barra lliure hi ha un punt intermedi. Jo em pregunto: per què hem d’anar tan alerta amb la salut dels esportistes quan són majors d’edat? Per què som tan paternalistes amb ells i no ho som, per exemple, amb un periodista que es fica amb la càmera dins del camp de batalla i posa en risc la seva vida? Potser perquè, en el fons, no ens prenem gaire seriosament els esportistes.

Ha escrit molt sobre transhumanisme. Quins dilemes obre en el món de l’esport?

Molts. Què passarà quan el dopatge genètic o la neurociència puguin millorar les nostres capacitats mentals? Ja hi ha experiments de dispositius transcranials que inhibeixen els senyals de dolor que arriben de les cames: un atleta podrà córrer fins que se li cremin els músculs... Què passarà quan els implants no siguin només restauratius sinó milloradors? ¿I quan els esportistes discapacitats tinguin accés a aquestes pròtesis i passin a ser esportistes supercapacitats? Com ho regularem, tot això? Quan tots aquests avenços s’estenguin a la resta de professions, ¿els prohibirem en l’àmbit esportiu com si fos una bombolla? Els esportistes, que fins ara eren els superhomes, ¿passaran a estar per sota del nivell mitjà de la població?

Com s’hauria de regular, doncs?

No tinc una bola de vidre, però el que sí que sé és que tot això sobrepassarà els organismes internacionals.

També ha estudiat la relació entre esport i gènere. Quin paper té el feminisme en el futur de l’esport?

L’esport no s’ha construït de manera neutral sinó sobre motlles masculins. La majoria de disciplines esportives valoren qualitats masculines perquè quan es van formar els esports, tant a l’antiga Grècia com a l’Anglaterra i l’Europa de finals del segle XIX, els únics que en feien eren els homes. Per canviar-ho s’hauria d’actuar sobre les disciplines actuals o inventar-se’n de noves. Si no, és difícil que les dones destaquin.

Hem sentit molts cops que política i esport no s’han de barrejar. ¿Hi està d’acord?

Coubertin defensava que l’esport havia de ser apolític. Però la realitat és que històricament l’ús polític de l’esport ha estat constant. No té gaire sentit que ara ens tornem puristes. Moltes reglamentacions, per exemple, han prohibit pancartes i símbols de caràcter polític en els estadis. Si són pacífics, quin problema hi ha?

L’extrema dreta ha tingut una presència important en aquests estadis.

Sí, es pot vincular amb el fenomen hooligan anglès. Hi ha estudis que demostren que a aquests aficionats l’esport els interessa ben poc; se n’aprofiten per tenir visibilitat. Els clubs van ser molt permissius amb ells, fins al punt que arribaven a coaccionar les juntes directives. Per sort, tant el Barça com el Madrid han pogut fer-los fora de les seves grades. ¿I la justícia i els governs han estat massa permissius amb els excessos de l’esport i dels seus dirigents?

Per descomptat. Hi ha hagut exempcions fiscals i tot tipus de privilegis. Hem vist dirigents prenent decisions estrambòtiques i molt criticables des del punt de vista moral, i no passava res. L’esport -sobretot el futbol-és un fenomen social que distreu d’altres assumptes públics. I això s’ha utilitzat molt políticament.