Rejovenir l’esquena de Dani Alves

Que Dani Alves continua sent un dels millors actius de l’atac del Barça, sobretot contra rivals tancats, és una veritat tan absoluta que espanta el buit que deixarà quan abandoni el club. Fins i tot després del segon estiu amb mig peu fora, la influència del brasiler per la banda dreta és immensa. Inqüestionable, un batec constant que oxigena l’equip quan la proposta de l’adversari elimina espais per dins amb cobertures infinites. Ell és qui obre el camp i qui l’estira i qui l’accelera i qui l’enverina. Ell és qui millor connecta amb Messi, qui millor l’entén, qui millor l’empeny.

Però el peatge que va pagar el Barça per la seva insistència ofensiva va ser especialment alt quan es va perdre espurna a dalt i, sobretot, esforç per anar enrere. Quan no es vigilava prou abans la pèrdua de pilota o es despertava tard. Les pujades paral·leles de Jordi Alba van contribuir a perdre equilibri. Totes les mirades se centraven en si Piqué estava menys fresc per anar al tall, en si Alves centrava pitjor i no s’acabava l’atac que ell provocava, en si Xavi no cobria terreny sense pilota, en si s’havia cremat físicament Busquets en només cinc anys.

És possible que tot plegat existís de debò, però l’essència era una altra. Era preparar millor la pujada d’Alves, preveure-la com al principi, quan tot semblava sorpresa però estava preparat.

Luis Enrique encara vol la versió incansable d’Alves, la que puja i puja. Però l’asturià ha centrat esforços en aquest inici de curs a tapar un dels principals forats del Barça els últims anys. Després de tres jornades de Lliga, era Rakitic l’encarregat de cobrir la zona fins que Alves recuperés la posició. La cobertura del croat era visible. Busquets no havia de córrer tants metres per anar a una línia de calç, sinó que recuperava el seu intuïtiu pas endavant. La fórmula funcionava.

Ahir, sense cap dels dos al camp, Luis Enrique va treure un segon pla: Samper va posar-se el mono de feina fosca i va tapar les pujades del seu company. Sempre a punt sobre la pèrdua, el del planter saltava a cobrir el possible contraatac xipriota, que sovint carregava per allà. Xavi, en canvi, era qui avançava per acumular efectius en la primera pressió, en un moviment més còmode per al de Terrassa, que ja arriba just a aquests esforços defensius. De fet, en els últims minuts ni tan sols Sergi Roberto assegurava consistència i el tècnic va haver de tirar de cames fresques, amb Rafinha en aquell sector, per tancar el triomf.