Reivindicar un Barça vestit de blanc

BarcelonaEl 8 de desembre del 1899 el Barça jugava el primer partit de la seva història al Velòdrom de la Bonanova contra un equip de la comunitat anglesa de la ciutat. Aquell primer equip del Barça, en què van jugar tres presidents de l’entitat, Walter Wild, Bartolomé Terradas i Joan Gamper, va caure per 0-1, xutant dos cops contra els pals de la porteria. Va ser un amistós amb un to informal. De fet, el partit el van jugar 10 contra 10. I, probablement, el Barça anava vestit tot de blanc. Un dels últims misteris del Barça és saber com va vestir, aquell 8 de desembre. Diferents historiadors creuen que podria haver vestit tot de blanc, perquè era força comú llavors, quan els equips naixien i encara no tenien uniforme, atès era el color de la roba interior. "Era el color més fàcil de trobar, la solució provisional més senzilla", explica el periodista Frederic Porta: "Avala aquesta teoria el fet que la segona equipació del Barça va ser blanca fins a finals dels anys 70 i que els jugadors van portar pantalons blancs fins al 1914". El Barça no va decidir els seus colors fins al 13 de desembre del 1899, quan va escollir el blau i el grana en format vertical, amb pantalons blancs.

El color blanc ha sigut un company de viatge del Barça des de llavors. Qui sap si el primer partit, el primer xut al pal, la primera mirada de complicitat entre dos jugadors del club, va ser vestint de blanc, un color que amb el pas dels anys s’ha associat al gran rival, el Reial Madrid. El 1979, el blanc es faria servir per últim cop en un partit oficial. Poc després va arribar l’empresa Meyba, encarregada de vestir totes les seccions del Barça a partir del 1982, i va apostar per dissenys icònics fent servir el groc o el taronja amb les segones equipacions. El blanc va quedar arraconat. En part, perquè la rivalitat amb el Madrid cada cop era més gran. I perquè en una època en què les televisions ja eren totes en color, calia diferenciar-se d’un blanc cada cop més associat al Madrid. Ara, molts barcelonistes volen que el Barça torni a fer servir el blanc a les seves segones equipacions, per retre homenatge a la seva història. I per no tenir un discurs propi condicionat massa pel rival. De fet, quan a inicis dels anys 90 es va introduir una franja blanca a la samarreta blaugrana, molts aficionats es van queixar.

Un títol guanyat vestit de blanc

Un Barça vestit de blanc no és cap bestiesa. I alguna de les seves pàgines més glorioses s’han escrit amb samarretes blanques, com les primeres aventures en competicions europees. Per exemple, una final de la Copa Llatina es va guanyar el 1952 a París vestint de blanc contra el Niça. En aquells anys en què per primer cop la televisió començava a ser important, amb imatges que després es veien als cines, la samarreta blanca era molt útil contra equips de tonalitats fosques, perquè eren en blanc i negre. Pocs anys després, el 1955, naixia la Copa de Fires, competició quer vindria a ser l’avantpassat de l’actual Europa League. Llavors aquesta competició no era organitzada per la UEFA. I en la seva primera edició enfrontava equips que representaven les ciutats on es feien grans fires comercials europees.

Així, algunes ciutats, com Londres, van presentar al torneig equips formats per jugadors de diferents clubs. Altres ciutats, com Barcelona, hi van apuntar un equip, en aquest cas el Barça, però per motius formals va debutar com si fos la selecció de la ciutat, sense poder jugar de blaugrana. Sense poder fer servir l’escut. Així que la primera equipació europea va ser una samarreta blanca amb l’escut de la ciutat. El primer partit, un triomf per 6-2 contra l’equip de Copenhaguen a les Corts, es faria amb pantalons negres i samarreta blanca. Aquella edició de la Copa de fires era tan estranya, que només es podien jugar partits a casa coincidint amb una fira, motiu pel qual va caldre esperar tres anys per acabar el torneig, que guanyaria el Barça, en aquesta ocasió ja al Camp Nou, i amb una samarreta blava.

Vestir de blanc fora de casa seria prou habitual els anys 60, amb partits de la Copa d’Europa o la Copa de Fires als camps del Milan i el Hannover, per exemple. A la Lliga també solia passar, tot i que gairebé mai era jugant com a local. Però la temporada 1946-47, el Barça sí que havia jugat a casa de blanc, per enfrontar-se al Llevant, que vesteix igual. Va ser una excepció. Normalment, el blanc era un color per fer viatges. L'últim cop que el Barça el faria servir oficialment va ser el 7 de març del 1979, en un partit de la Recopa contra l’Ipswich Town entrenat per un tal Bobby Robson. Aquell Barça de finals del 70 va fer servir aquesta equipació fora de casa uns quants cops i, de fet, s’ha convertit en un objecte de col·leccionista. Tant, que ara fa uns anys un exemplar de la samarreta feta servir durant el partit de quarts de final de la UEFA del 1978 contra l’Aston Villa, quan Cruyff va marcar en un empat 2-2, va ser subhastada per més de 19.000 euros. I no era la samarreta del neerlandès, de fet. Era la de Paco Fortes. Aquestes últimes samarretes blanques són les més famoses, perquè van poder ser immortalitzades en documents de televisió en color. I, en part, es relacionen amb Johan Cruyff, qui la va portar i mai es va queixar. El neerlandès no era una persona acomplexada. Si la roba que duia tenia l’escut del Barça, ell la defensava sense pensar què dirien els altres. Ara, molts esperen que la junta de Laporta recuperi el color blanc, el color que van defensar Samitier, Kubala i Cruyff sobre la gespa. I Joan Gamper, esclar. Gerard Piqué de fet, ja va avisar que no tindria cap mena de problema en fer-ho.