Reenganxar-se a la vida des d’una pilota

BarcelonaEl Joan té 21 anys. És educat, amb un sentit de l’humor espontani, políticament poc correcte, però genuí. Fa un cafè amb l’ARA després de fer una ponència en un workshop internacional verbalitzant els errors i els reptes que planteja la vida. El seu és un dels rostres que hi ha al darrere de la teranyina d’iniciatives de la Fundació Barça. És la part tangible del fenomen Més que un club, un factor diferencial que sovint queda eclipsat pels resultats de l’equip d’Ernesto Valverde i l’estratègia comunicativa, més pendent de dirigir el relat mediàtic que d’explicar les petites fites. L’entitat va anunciar dies enrere que un total d’1,64 milions de nanos d’arreu del món es van beneficiar de les seves activitats durant l’any passat. Bona part de l’acció solidària es focalitza a Catalunya. “L’esport és una eina fantàstica per poder canviar la nostra societat. Treballem amb programes per fer-la millor i més igualitària. No juguem perquè hi hagi competitivitat. Es treballen unes altres coses, els valors. El Joan està fent un esforç per canviar la seva situació. Tothom ha de tenir una segona oportunitat”, explica Rodrigo de la Fuente. L’excapità del Barça és el padrí de la iniciativa One Team, que engloba el club blaugrana, l’Eurolliga i el departament de Justícia. La Fundació entén que el bàsquet és un bon context per rehabilitar i formar persones com el Joan, que ha complert condemna al Centre Penitenciari de Joves i ara té un tercer grau vinculat a la presó de la Trinitat. “La idea era que els nostres alumnes rebessin una sèrie d’habilitats socials i de la vida a través del joc. Són coneixements que podran aplicar a tots els àmbits. Els preparem per al moment de buscar feina”, explica Marta Piqué, responsable directa del programa.

Canvi de perspectiva

El seu repte era aconseguir que la dinàmica de treball de dues hores setmanals fos efectiva. No pot haver-hi distància entre l’esborrany de l’especialista i els alumnes. Piqué va haver d’ajustar la metodologia amb especial cura perquè el Joan trobés el seu rol al One Team. “Hem hagut d’anar polint els mètodes de treball perquè fossin pràctics. El Joan es va frustrar en un primer moment perquè no encaixava amb el ritme d’aprenentatge dels seus companys. Ell juga a bàsquet i la diferència amb els altres nanos era gran. Va haver d’entendre que podia ser una part útil de la classe. Va dedicar-se a ajudar els altres. Veia que no formava part del grup per aprendre conceptes nous, sinó perquè els altres milloressin”, assenyala.

L’educadora destaca el sacrifici d’aquest jove perquè trenca amb el motlle competitiu que alimenta el negoci del bàsquet més cinèfil, sempre des de l’individu. “Potser em puc dedicar al bàsquet. Bé, ha sigut el meu somni des de petit. Jo volia ser jugador. Primer a la NBA. Després vaig abaixar el llistó i em semblava bé l’ACB”, comenta el Joan, entre rialles. La passió per la disciplina de la pilota i la cistella va convertir-lo en un catalitzador en la rutina del centre penitenciari. “Vam començar amb exercicis que jo feia amb quatre anys. M’avorria, però vaig veure que podia ser útil. Hi havia un noi que no s’atrevia a tirar perquè no tenia confiança. Doncs jo intentava posar-me al seu equip per animar-lo. Tots fallem, no passa res. La premissa és gaudir i fer pinya. Hi va haver un dia que la Marta no va poder venir i el funcionari del centre em va dir que jo portés l’entrenament. I la cosa va funcionar, vam seguir treballant, tot i no tenir un responsable”.

El canvi de perspectiva del Joan sintetitza el mantra de One Team: bàsquet per garantir un futur. “El dia se’t fa molt llarg al mòdul, però l’estona d’entrenar volava. Crec que és un èxit que pugui traslladar la meva passió pel bàsquet. Això ha de ser una corda que no es talli”, diu.