Recuperar la fe amb Pere Quart i Kubala
BarcelonaSempre que passo pel carrer Petritxol de Barcelona en surto trist. Suposo que és aquella melancolia, una mica infantil, de temps que no he viscut. Entro a aquest carrer, cabdal en la cultura catalana, i acabo fastiguejat al veure com un turisme low cost l’ha tacat. En aquest carrer, tan bonic que tothom se’l vol fer seu, s’hi van reunir durant molts anys un grup de genis que en públic caminaven amb el cap baix, derrotats, però que l’alçaven en reunions clandestines. Aquí hi va tenir la seu l’Agrupació Cultural Minerva, fundada per l’igualadí Pere Puig i Quintana, que va donar feina a molts escriptors catalans els anys en què tocava viure a l’ombra del franquisme.
En aquest carrer Puig i Quintana es va trobar amb el gran Joan Oliver, el sabadellenc que s’havia fet immortal signant com a Pere Quart. Retornat de l’exili xilè, on havia deixat el seu bon amic Francesc Trabal, que es negava a tornar a Catalunya si Franco seguia al poder, Oliver va acceptar ser humiliat pels guanyadors de la guerra per, acte seguit, començar a fer una feina de formiga per recuperar una cultura catalana ferida. Puig i Quintana li va encarregar una col·lecció de biografies populars editades, per descomptat, en català. Oliver havia de buscar els autors ideals per escriure sobre la vida de personatges estimats pel país. El primer escollit va ser Josep Maria Espinàs, a qui van encarregar la biografia de Josep Maria de Sagarra. Quan va tocar afrontar el segon volum, Oliver va contactar amb el periodista Manuel Ibáñez Escofet per demanar-li que s’encarregués de la segona biografia: la de Kubala.
Tant Puig i Quintana com Oliver eren massa llestos per tancar-se en nínxols i fer alguns d’aquells discursos grandiloqüents amb què els intel·lectuals s’agraden tant, escoltant-se, i no s’adonen que els escolten ben pocs. Tots dos sabien que calia sortir als carrers, aixecar altars pagans i trobar la bellesa en tots els racons. Oliver, que de jove havia gaudit amb les cròniques dels partits del Sabadell, una mica surrealistes, del seu amic Lluís Parcerisas al Diari de Sabadell, va tenir clar que la segona biografia havia de ser d’un futbolista. I que la faria Ibáñez Escofet, que havia escrit poc de futbol. Però va deixar ben clar per quina raó va acceptar l’encàrrec: “Vaig ser un kubalista intransigent i tenia la fe de l’aficionat que desitja creure. Kubala era capaç de resoldre qualsevol partit que es posés difícil amb els seus gols tan exactes, tan serens, tan bells. Eren verdaderes obres d’art”. L’editorial Cal·ligraf ha recuperat i ha publicat de nou aquella biografia de Kubala de l’any 1962. Un viatge en el temps emocionant que ens recorda per quina raó va ser tan important. Perquè va permetre a milers de catalans tenir fe quan tot semblava perdut.
