Reconnectar amb la vida sota l'aigua i sense respiració

BarcelonaSurt de l'aigua i respira. Tres glopades profundes d'aire i per la seva boca surt un "estic ok!" Després de baixar 80 metres fins a les profunditats del mar, els pulmons de la Laia Sopeña (Naves de Llanes, Astúries, 1985) demanden aire. L'últim cop que va omplir-los va ser fa poc més de dos minuts, abans de submergir-se en l'aigua cristal·lina de l'oceà Atlàntic. Sense bombones d'oxigen i amb la monoaleta calçada, sembla una sirena. La vida de la Laia, però, no és pas un conte de fades.

Va descobrir el mar gairebé abans de saber caminar. "El meu amor per la mar ve de quan anava amb el meu pare a pescar. Ell era doctor, però li encantava la pesca submarina. Tots els records de vacances que tinc són sempre en llocs de pesca, on agafàvem un vaixell, ens llançàvem a l'aigua, ell amb el fusell, i pescàvem. Tenia dues opcions: o esperar-lo al vaixell o anar amb ell. Sempre em llançava a l'aigua. Som 19 germans, però de tots ells jo soc la que més passió ha tingut pel mar sempre", manifesta. Els dies en alta mar i sota la superfície s'amunteguen en el seu cap. Eren moments de felicitat, de pau absoluta. Una tranquil·litat que fa ben poc ha aconseguit recuperar.

"Va ser arran de la mort del meu pare que vaig començar a entrenar-me en apnea esportiva. Era una manera de sentir que ell estava feliç, content, que la seva passió estava viva. De sentir que el meu pare segueix viu i és feliç allà on estigui". El febrer del 2019, Ángel Sopeña, pioner en la congelació d'òvuls a Espanya i en operacions de canvi de sexe, va morir després d'una malaltia llarga. El desgast va ser enorme. Tant, que la Laia va aprimar-se fins a pesar 37,5 kg. "Això és una temperatura, no un pes!", li deia el metge per fer-la reaccionar. "L'apnea m'ha ajudat a lidiar amb la mort del meu pare i amb la criança en solitari de la Lea [la seva filla]. Ella sempre ha sigut una nena molt bona, però al final jo estava aguantant moltes coses que m'estaven provocant una ansietat i un estrès que no sabia com gestionar. La situació m'estava consumint. En els darrers mesos de vida el meu pare estava molt malalt, van ser uns vuit mesos amb diàlisi, es va operar de l'ull, molta medicació... Jo estava al càrrec del meu pare i de la meva filla. Va ser molt dur", reflexiona amb els ulls humits. Els records d'aquells dies es fan difícils de pronunciar.

El mar, un lloc segur

L'instint maternal sempre ha estat viu dins de la Laia. Volia ser mare i, després de viure una bonica història d'amor al Pirineu català, va quedar-se embarassada. "El pare en el seu dia no va voler tenir cap responsabilitat ni formar part de la vida de la meva filla, però va accedir que jo em quedés embarassada", reconeix. "El primer any de vida de la meva filla no va ser fàcil. La lactància, treballar... Per a mi no tenia cap sentit deixar-la 4 mesos després de néixer. És antinatural passar-te hores a l'oficina quan tens el teu bebè lactant a casa, no té cap sentit. Va ser quan em van donar la baixa, però al cap de poc temps vaig demanar l'alta per poder marxar a l'Índia amb la meva filla. Necessitava un canvi de vida, tornar a connectar amb mi mateixa".  

A l'Índia va reconnectar i, en tornar, va fer un curs d'apnea esportiva que li va obrir un nou món. Quan va tornar a entrar a l'aigua, ja no en va voler sortir més. "Et renova i entres en una dimensió totalment diferent: ingravidesa, fluir, hi ha altres sons, altres colors, altres formes de vida... És una evasió total. A mi m'ajuda molt a centrar la ment, a tenir una perspectiva diferent". El seu estil de vida va canviar quan es va mudar a Tenerife arran del Campionat d'Espanya d'apnea. "De seguida vaig trobar la meva casa, que és una petita cova a la platja enganxada al mar a Boca Cangrejo. L'univers m'estava dient que m'hi quedés".

En l'apnea esportiva, la tècnica és tan important com la calma. "El meu cap està molt concentrat un cop em submergeixo. Has d'estar molt concentrada i molt relaxada alhora, cosa que et porta al que anomenem estat de flow", analitza l'esportista, que refusa la idea que sigui un esport perillós. "Moltes vegades perdem la noció del temps i per això hem d'estar pendents i ser conscients de les alarmes naturals del mateix cos, com les contraccions del diafragma. Això, però, no és una falta d'oxigen, sinó que és un excés de diòxid de carboni. Sabem que quan tu tens la primera contracció del diafragma, encara et queda oxigen per al doble de temps que has aguantat". Aquest any, Sopeña ha guanyat el campionat d’Espanya amb un rècord nacional de 77 metres, s’ha penjat la medalla de plata en la Copa del Món amb 81 metres (nou rècord estatal) i ha entrat en el top 6 mundial.

La boia marca el lloc on comença la immersió. Després de calmar la ment i retenir aire als pulmons, la Laia es capgira, totalment cap per avall com una sirena, per anar descendint enganxada a la corda que li marca el camí. El fa amb els ulls tancats, sentint com l'aigua salada li acaricia la cara. Cada deu metres troba una marca que l'encoratja a seguir baixant. Aquest cop ha sigut als 82 metres i mig on ha decidit girar cua i començar a pujar lentament a la superfície. "És com volar dins de l'aigua", diu.