El rebel Vardy rescata l’orgull d’Anglaterra
BarcelonaJamie Vardy sap què es buscar-se la vida. Ho ha fet sempre, esbatussant-se de valent amb centrals expeditius pels camps de tot Anglaterra. Quan tenia 25 anys jugava a la cinquena divisió del futbol britànic, buscant una oportunitat per convertir-se en professional. Només en fa dos que sap què és la Premier. I ja té un títol de campió amb el modest Leicester, que el va treure del pou fa quatre anys a canvi d’1,3 milions d’euros. Des d’ahir Vardy també té el reconeixement del seu país, després que cacés una pilota morta a l’interior de l’àrea de Gal·les. El davanter del Leicester va rescatar la seva selecció quan el cel de Lens es començava a ennuvolar per als anglesos.
L’Anglaterra genuïna
Vardy simbolitza el futbol més genuí d’Anglaterra. El futbol que va haver de recuperar Roy Hodgson per doblegar Gal·les amb un gol de Daniel Sturridge al temps afegit i encarrilar la classificació per als vuitens de final de l’Eurocopa. El joc associatiu que proposa el tècnic, situant Wayne Rooney per davant dels centrals per donar sortida a la pilota i apostant per jugadors de talent com Sterling o Lallana a les bandes, no va funcionar. El camp estava sec. La pilota no corria. Sterling continua sent el futbolista efervescent d’aquesta última campanya al Manchester City, com si es tractés d’un cava escumós que perd tota la seva força després d’un primer glop embriagador. Els anglesos amb prou feines van esgarrapar el sòlid mur gal·lès, construït amb deu jugadors que militen a la Premier League, i Gareth Bale va quedar exempt de tasques defensives per poder deixar la seva empremta en les sortides en comptagotes dels jugadors de Chris Coleman.
Anglaterra va haver de ser Anglaterra per entonar amb orgull el God save the Queen. Al primer temps les úniques jugades de perill van arribar des del cel a través de la potència de Cahill, Kane o Smalling en el salt. Gal·les també va colpejar a pilota aturada, una oportunitat que li va concedir Rooney, fora del seu hàbitat natural, totalment desubicat lluny de l’àrea rival. La falta del migcampista del United, a la frontal anglesa, va permetre l’obús de Bale que va empassar-se Joe Hart. Era el segon gol del madridista en aquesta Eurocopa, el segon gol de falta que portava implícit un doble missatge en clau de clubs: Cristiano Ronaldo no té garantits els xuts de falta al Bernabéu i Pep Guardiola necessita rastrejar el mercat de porters per la seva pròxima aventura a Manchester.
Per sota en el marcador, i desactivat el seu joc associatiu, Hodgson va intervenir al descans i va canviar els tres de dalt: Kane-Lallana-Sterling per Vardy-Rashford-Sturridge. Anglaterra va treure l’orgull que Bale havia qüestionat i va començar a empènyer Gal·les cap a la seva porteria, com si es tractés d’una melé. Aquí va sorgir Vardy, l’antiheroi sorgit del futbol modest, l’home encarregat de demostrar que els jugadors que no passen per un filial -per una acadèmia de formació- poden tenir un lloc a l’elit.
Amb 16 anys va ser rebutjat del futbol base del Sheffield Wednesday, l’equip de la seva ciutat, per baix. Va enrolar-se al modest Stocksbridge Park Steels, cobrant 38 euros per setmana, compaginant els partits amb la feina en una fàbrica de material mèdic. Als 20 anys, després d’una baralla en un pub -qui són els centrals de Gal·les?-, va haver de portar una polsera electrònica que li impedia estar fora de casa a la nit i marxar a més de 80 quilòmetres de distància. En un partit a Belper, fins i tot, en veure que s’estava fent fosc va demanar ser substituït. Va saltar la tanca del camp, sense ni canviar-se, i va pujar al cotxe dels seus pares per tornar a casa i que la polsera no el delatés.
Vardy és un exemple més dels futbolistes rebels que ha idolatrat Anglaterra. Ahir, en la primera ocasió que va tenir, va caçar un mal rebuig del central Ashley Williams i va marcar el seu quart gol en nou partits amb la selecció i es va redimir de tots els seus pecats de joventut.
