Dos reforços de tardor marcats per la mateixa cicatriu

BarcelonaS’acosta la tardor i, amb ella, també el retorn de dues peces que permetran a David Gallego disposar d’un ventall d’opcions i de perfils encara més ampli a l’hora de configurar les seves alineacions. David López i Pablo Piatti, que van rebre l’alta mèdica el 27 d’agost, sis mesos després de ser operats de la mateixa lesió, el trencament del lligament creuat anterior del genoll, ja veuen més a prop el dia en què podran tornar a competir amb la resta de companys en un partit. El santcugatenc i l’argentí han viscut una recuperació sorprenentment similar, des del punt de vista mèdic, ja que han seguit una evolució pràcticament idèntica. “Han anat sincronitzats, amb les mateixes càrregues, encara que els vam advertir que no necessàriament havien d’anar agafats de la mà en tot el procés. Tot i estar operats pel mateix cirurgià, no té per què ser així, ja que són genolls diferents i a vegades no responen igual, perquè algun pot tenir algun desgast o patologia de base que hi influeixi”, exposen a l’ARA fonts dels serveis mèdics del club, que citen un exemple que es va viure a l’Espanyol temps enrere: “En una setmana Ramon Cugat va operar Arteaga, Velamazán i un noi del filial, i els tres van anar diferent, seguint el seu procés”. L’Espanyol ha desenvolupat una metodologia pròpia en aquest tipus de lesions que consta de cinc fases, cadascuna amb diferents continguts i objectius que cal superar abans d’avançar a la següent. “És molt important que el professional li doni molta informació al pacient, perquè sàpiga què passarà en cada moment, per preparar-lo psicològicament, que no es posi nerviós ni es faci una visió del que creu que podria fer i que realment no pot fer”, avisen fonts mèdiques.

La principal diferència que han viscut els dos jugadors al llarg d’aquest procés, de fet, ha sigut en quina etapa han patit malalties. David va tenir febres i gastroenteritis durant les primeres setmanes, quan era a casa amb la cama immobilitzada, mentre que Piatti va patir un virus intestinal durant el tram final de recuperació que li va fer perdre una mica de pes i va alentir el procés. Un procés durant el qual no han tingut més de quatre dies de vacances en un estiu diferent, amb sessions de sis hores diàries només pensant en el genoll. “És un dels moments més durs que he viscut. Aprens moltes coses. És molt de treball físic, però també mental. Moltes hores mortes en què et sents inútil. Per sort o per desgràcia he tingut el Pablo al costat. Ens hem anat ajudant mentalment. La relació amb ell ara és totalment diferent; això ens ha unit molt”.

La rehabilitació els ha portat a tots dos a estar un mes quiets al sofà, a seguir amb impotència des de la grada, amb els texans posats, com el seu equip es classificava per a Europa, a fer els primeres passos a la piscina, a pujar a la Mola i a Montserrat i a córrer en una cinta antigravitatòria abans de calçar-se les botes per tornar a aixafar la gespa. “Mentalment és complex. Al principi no pots caminar i has de demanar ajuda per a tot. És un procés psicològic que t’enforteix, perquè quan pots fer coses i avances en la lesió, anímicament vas creixent”, assegura l’extrem argentí. Per al santcugatenc ha sigut “un procés dur i llarg” en què és millor “no marcar terminis perquè poden passar moltes coses”. David fins i tot n’extreu conclusions positives: “Les lesions et fan veure moltes coses que abans no et paraves a pensar”. Ho subscriu Piatti: “Ara tens una altra perspectiva quan mires partits. Saber llegir-los millor, trobar el moment just, els espais, ara interpretarem millor altres coses”.

Ara, tots dos ja veuen la llum al final del túnel després de patir una lesió que cada cop és més coneguda en el món del futbol –Óscar Duarte va ser l’últim a viure-la en un Espanyol que ara té Bernardo, Granero i Puado com a jugadors amb experiència amb aquests problemes– i, per descomptat, també en el mèdic. “Quan veus com tens la cama i la cicatriu penses que no tornaràs a jugar”, reconeix el David. Anys enrere, una lesió d’aquest tipus podia significar anticipar la retirada per a un jugador veterà. Ara, el pronòstic ha canviat significativament. “Han canviat la cirurgia, l’experiència i les tècniques de rehabilitació. Fa uns anys aquestes operacions deixaven més seqüeles en els futbolistes, que veuen com els temps de recuperació són més curts i segurs”, insisteixen des de l’àrea mèdica blanc-i-blava. David i Piatti, de fet, han tornat a entrenar amb el grup en el temps mínim recomanat pels cirurgians, sis mesos. Els processos que s’allarguen més enllà dels vuit mesos impliquen algun problema afegit.

Risc de recaiguda

Actualment estan força controlades les complicacions postoperatòries. La principal és la reacció a la plàstia implantada al lligament, que és més fiable com més temps passa, si bé mèdicament es considera que està molt madura quan passa un any. “Aleshores tens més tranquil·litat, entre cometes, perquè a vegades hem vist recaigudes, o jugadors que han trencat la plàstia. D’altra banda, un percentatge i diversos estudis ens diuen que quan això li passa a un genoll hi ha tendència que li passi a l’altre. Ja ens va passar amb Mattioni”, adverteixen des de l’entitat. Fins ara, els serveis mèdics han pogut monitoritzar els genolls dels dos jugadors a partir de càrregues controlades, però l’avaluació real la farà el retorn a la competició, on els riscos s’accentuen “a causa dels molts factors fortuïts del joc”. Amb tot, tots dos jugadors afronten la tornada amb molt d’optimisme i una cicatriu que els servirà per recordar una de les etapes més dures de la seva carrera.